La màgia de ser grans i petits alhora

Sovint sentim a dir que som un país de PIMES i que el 98,9% d’empreses ho són. La veritat és que tots els països del món són països de PIMES. El que cal veure és com són les PIMES nostres en relació, per exemple, a la Unió Europea, i és al fer la comparació quan ens adonem que són més petites, més micro que la mitja comunitària. Podem dir, sí i què passa? I passen coses, i afloren debilitats rellevants. Les empreses més petites tenen, en general, més dificultats de finançament, d’internacionalització, de captació i retenció del talent, menors retribucions, menor productivitat, i poca capacitat d’innovació. Així es veu que no estem parlant d’una problemàtica menor, al contrari, aquesta diferència (de mida relativa) afecta a la seva competitivitat i, per tant, a la seva sostenibilitat a llarg termini.

I el cooperativisme i l’economia social com el situem en aquest espai? Cal recordar, en primer lloc, que parlem d’empreses, empreses cooperatives i empreses d’economia social. Que empresa és el substantiu i cooperativa, l’adjectiu que les fa singulars. I en aquest cas no podem ser massa optimistes, ans al contrari, en general tenen, també, moltes dificultats derivades de la seva dimensió fins i tot agreujades en alguns aspectes. És per això que parlar de les entitats d’economia social amb relació a quantes n’hi ha és una informació que ens diu poc si no va acompanyada per exemple de la seva ocupació, facturació i resultats.

Créixer i guanyar més dimensió no sempre és una decisió que depengui de nosaltres mateixos. Si volem seguir amb la nostra activitat en el sector en que operem, el mercat i els competidors hi tenen (ens agradi més o menys) alguna cosa a dir i nosaltres ens haurem de dimensionar per poder-nos-hi desenvolupar adequadament.

Es pot atacar aquesta problemàtica i donar-li la volta? Sens dubte, no obstant, les majors dificultats no deriven de la seva realitat ni dels recursos disponibles. El sector existeix i encara que extremadament atomitzat té una important implantació. El principal escull és canviar el marc mental en el què sovint ens movem de tal manera que parlar de creixement és quasi un anatema i si ho fem és a contracor (ves per on nosaltres voldríem ser petits i eixerits). Allò de “Lo pequeño es hermoso” ha fet molt de mal al sector.

Dono per suposat que la majoria de les persones que promouen, formen part o valoren positivament l’economia social volen que aquesta guanyi dimensió en el conjunt de l’activitat econòmica d’un territori. Més producció de béns i serveis per part de les organitzacions d’economia social i més consum per part d’una ciutadania que els valora. Per dir-ho ras i curt, disposar d’un tall del pastís, cada vegada més gran, per part d’una activitat econòmica que no es basa en el capital, que ha de ser rendible, això vol dir guanyar diners, però sense maximitzar únicament els beneficis, que pot ser sense afany de lucre i que en cas de repartir excedents es fa d’acord amb l’esforç dels socis i sòcies; i disposa d’un model de  gestió democràtic per part dels seus socis.

La meva tesi és una altra. Les empreses i per extensió les cooperatives i les d’economia social han de créixer i crear riquesa. A més en el cas de l’economia social es tracta de crear riquesa socialment útil i permetre que el model (en el que creiem) estigui a l’abats de quantes més persones millor. O no preferim que Som Energia tingui cent mil socis en lloc dels cinquanta mil actuals de manera que el consum energètic cooperatiu (i renovable) augmenti? O que Abacus passi del milió als dos milions de socis perquè el consum cooperatiu de cultura sigui encara més referent?  Per tant, cal créixer i fer-ho amb convenciment no pas a desgrat, segur que així serà un creixement més sòlid i sostenible.

Com s’ha dit abans, el sector existeix i potser és el moment de no pensar tant en crear noves organitzacions (si se’n creen benvingudes siguin i si es tracta de nous projectes promoguts per empreses existents millor que millor) com de dimensionar i dotar de major musculatura a les existents per tenir més impacte i en definitiva més pastís. Calen aliances, sens dubte, però aliances estratègiques i amb cessió de sobirania i precisament en això darrer, la cessió de sobirania, és per on, sovint, plora la criatura. I també (ara escriuré la paraula maleïda) també fusions. Perquè en determinats sectors o entitats molt micro, les aliances, sempre necessàries, no seran suficients i les integracions seran inevitables. Per fer-ho haurem de posar de debò per davant de tot el nostre propòsit i els vostres valors. No em cansaré de repetir que les aliances, depenen  exclusivament de nosaltres, de la voluntat de fer-les i això és una excel·lent notícia. Si a més tenim vent de cua benvingut sigui, però sense un bon fuselatge, unes bones ales i un bon motor cap palanca externa serà efectiva. Així doncs amb aliances estratègiques fortes i duradores podrem disposar dels avantatges de ser alhora grans i petits (forts com l’elefant i àgils com la llebre). Potser aquesta és l’estratègia guanyadora i la màgia del sector.