Les cures: un treball imprescindible però invisible

Les veiem cada dia pels carrers acompanyant persones grans però són quasi invisibles per a la societat. Atenen gent gran i amb dependència perquè puguin seguir vivint a casa amb bona qualitat de vida, però la seva feina, imprescindible, està poc o gens reconeguda. Són milers, però no ocupen titulars. I és que el de les cures és un sector clau per a la societat però infrafinançat i precaritzat.

L’Organització Internacional del Treball (OIT) calcula que el 30% de les treballadores de la llar que atenen persones grans treballen en l’economia informal (invisible a l’Estat). El 70% estan regularitzades, però moltes sense dret a atur ni a representació sindical i treballant moltes més hores de les declarades. I és que, si una ‘empleada de la llar’ fa jornades de pràcticament 24h 5,5 dies a la setmana i 10,5 mesos podem dir que fa 5.800 hores l’any, quasi el triple que un professional regulat per conveni.

El creixement d’un sector de les cures precaritzat, sostingut amb molt esforç econòmic per part de les famílies que poden pagar un servei privat, és una conseqüència de l’infrafinançament públic. L’Estat espanyol inverteix un 0,75% del PIB en les cures, mentre la mitjana als països de l’OCDE és just el doble. Segons l'Observatori Estatal de la Dependència, prop de 354.000 persones continuen pendents de la resolució dels tràmits per rebre serveis i prestacions per dependència, una espera que dura prop d'un any de mitjana.

A aquesta situació d’infrafinançament públic actual li hem d’afegir algunes previsions de futur que ens haurien de preocupar com a societat: l’any 2030 gairebé un de cada tres habitants de Barcelona tindrà 60 anys o més. La generació del baby boom envelleix i en el 2030 començarà a entrar en l’edat de jubilació. El percentatge de gent gran també creixerà per la cúspide de la piràmide demogràfica. Cada cop hi haurà més persones de 100 anys o més. A tot l’estat, la previsió de l’INE és que l’any 2050 més del 30% de la població tindrà més de 64 anys. Quasi el doble que avui. A més, també creixerà el nombre de persones grans que viuen soles. A Barcelona ja son el 30 % de les que tenen més de 75 anys. La gran majoria dones.

Tot plegat es traduirà en més demanda de serveis d’atenció a la pròpia llar, i aquesta tendència no deixarà de créixer en els pròxims anys. Segons l’OCDE, l’envelliment de la població farà que el sector de les cures hagi de créixer un 50% en els pròxims 25 anys a l’estat, passant de les 600.000 treballadores actuals a més de 900.000. La gran pregunta és: qui pot assumir el cost de l’atenció domiciliària i les cures? A nivell particular, la pensió mitjana és de 1.185€ i les famílies fan tot el que poden, però moltes no poden assumir-ho.

A nivell d’administracions públiques, els ajuntaments tenen recursos molt limitats per la gran demanda existent. I intenten donar la màxima resposta amb criteris de qualitat per a la persona atesa i per a les professionals. I els responsables de les regulacions del treball i de dotar d’un major finançament el sistema hi passen de puntetes.

A Suara treballem en el sector de l’atenció domiciliària amb un model cooperatiu i respectant el conveni de referència. Però no podem obviar que aquest és un sector que, en el vessant privat, sovint creix precaritzat, desvaloritzat i feminitzat. Necessitem entendre que aquesta és una qüestió clau per al futur del país: cal situar l’envelliment de la població i l’atenció a les persones com el gran repte que hem d’afrontar en els propers anys, cal invertir-hi més recursos públics, cal regular millor i reconèixer el treball professional de les cures.

I hem de modernitzar l’atenció domiciliària, aprofitant les grans possibilitats que ens obren tecnologies com la sensòrica, la teleassistència avançada, la robòtica assistencial o els sistemes de telemedicina. Tenim, com a país, el gran repte de desenvolupar una atenció a la llar moderna, accessible econòmicament per a les famílies i les administracions públiques i digna per a les professionals. Treballadores (el 98% són dones) imprescindibles, però avui quasi invisibles.