"Si no li donem uns espais legítims al conflicte, els conflictes trobaran un espai il·legítim per aparèixer" - Arnold Mindell

Què és el primer que ens ve al cap quan sentim la paraula agressió? Potser ens vénen imatges de cops, crits, sang, violència sexual... I què ens passa quan ens diuen que hi ha hagut una agressió a l’organització de la que formem part? Potser tenim ganes de tapar-nos els ulls, girar la cara, fugir corrents, defensar-nos o ens quedem paralitzades i no sabem què fer...

Una agressió és l’abús de poder d’una o més persones sobre una altra persona o grup que no s’ha/n pogut defensar i que reben un impacte emocional, físic o ambiental. Aquest abús de poder pot ser conscient o inconscient, intencionat o involuntari, actiu o passiu. El simple fet d’existir i relacionar-nos ja té un impacte que, quan es creua amb la inconsciència de les dinàmiques de poder desigual, és potencialment nociu. Ser blanca, ser cis, ser hetero, ser home, ser de classe alta, ser plenament funcional, etcètera, té un impacte.

Les organitzacions que ens identifiquem amb la transformació social, el feminisme, l’antiracisme, la consciència de privilegis i la lluita contra les opressions, ens volem el més lluny possible del concepte agressió. Malauradament, això no és suficient: crear espais lliures d’agressions és un camí que requereix molta feina. Fins i tot, ens pot arribar a jugar a la contra: dir que som feministes, antiracistes, etc, i creure que dient-ho ja ho som profundament, pot dificultar la nostra capacitat de veure aquells moments i situacions en què no sabem portar el valor a la pràctica i desconnectar-nos de l’impacte que generem en altres persones i col·lectius.

Necessitem assumir-nos com a potencials agressores per tal de començar a fer la feina de notar els impactes que generem, reconèixer-los i fer-nos-en càrrec.

I aquí entrem en un terreny tremendament pantanós: què passa quan es destapa una agressió masclista en una organització? Com ens posicionem? Sovint, o bé fem costat a la persona agredida, o bé fem costat a la que ha comès l’agressió, o bé responem evitativament. Encara ens costa incorporar la mirada restaurativa i comunitària.

El repte és saber trobar el lloc adequat des del que poder relacionar-nos amb la persona agredida, amb la persona que ha agredit i amb la comunitat. Aquest lloc sol ser la compassió: un punt intermig entre l’empatia que sentim quan tenim molt de vincle i l’apatia amb què ens relacionem quan no ens toca de prop.

Alhora, estem tan lluny encara de poder fer aquests processos restauratius on la retraumatització de la persona agredida no sigui una constant, que, per tal de protegir l’agredida, sovint adoptem mesures més properes a l’enfocament punitivista, oblidant la reparació del dany i la responsabilitat de la comunitat.

És un camí i l’hem d’anar transitant però és tan costerut i mal senyalitzat que el transitarem molt millor plegades, vulnerables i compassives.