Les històries humanes que s’amaguen darrere L’Inevitable, el festival d’arts comunitàries de Salt

El cap de setmana del 2 al 4 de juny es va celebrar a Salt L’Inevitable, un festival d’arts comunitàries que va crear un grup de veïns i veïnes del poble amb quatre premisses molt clares: havia de ser un festival gratuït, a l’espai públic, amb una programació multidisciplinar i amb artistes locals.

Amb aquests quatre punts clars, el grup de treball de cultura de la Comunalitat Urbana de Som de Salt, format per una trentena de persones, va treballar a contrarellotge per crear L’Inevitable amb l’objectiu de fer arribar propostes artístiques a tota la població saltenca. D’alguna manera, L’Inevitable es presentava com “el festival fet per i per al poble”. De fet, es defineix com “un festival que no ven entrades”. Un festival que “no té portes ni finestres. Tampoc té parets, ni sostre ni aforament limitat. És un festival inhabitable. I era Inevitable que acabés passant a Salt”.

Aquest joc de paraules amb el concepte “inhabitable” em sembla interessant precisament per l’impacte que ha pogut causar muntar aquest festival a la vintena de persones que formen part de l’organització. En un principi, aquests veïns i veïnes eren simples desconeguts: no sabien res l’un de l’altre, només que la majoria vivien a Salt. Tampoc sabien si compartien aficions, però en canvi, sí que compartien l’interès per la cultura i les ganes de treballar pel poble.

D’alguna manera, semblava impossible poder crear vincles profunds entre uns i altres perquè, entre ells, es consideraven persones inhabitables. Però, després de dies, setmanes i mesos de treball, les parets de cadascuna d’aquestes persones es van anar enderrocant, desgranant. I, a poc a poc, es van anar obrint portes. I finestres. I celoberts. Portes, finestres i celoberts que s’obrien cap als altres. Portes, finestres, celoberts i parets enderrocades que convidaven a habitar les històries personals de cadascú. En realitat, el festival Inevitable ha sigut molt més habitable del que aquestes persones es podrien haver imaginat mai. I ha sigut habitable per a les persones.

No només les de l'organització, si no també pel fuster del barri de Sant Narcís que va deixar la seva furgoneta per a poder transportar el material tècnic del festival. Per a l’artista que va deixar el seu estudi per a poder guardar, durant una nit, les pantalles LED que es necessitaven per una acció que ben aviat havien de ser retornades al Teatre de Salt. També per a la veïna del Carrer Major que es va oferir a acollir una de les ponents del debat sobre art i espai públic; pel fotògraf amateur que, a part de fotògraf, l’últim dia va cuinar una mariscada per a tothom; per a la parella que, just després que els enganxés la tempesta al mig del dinar, va donar aixopluc a una altra parella i tovalloles per eixugar-se; i per a moltes altres històries personals que s’amaguen darrere un projecte comunitari. I és que, més enllà de l’èxit o no que hagi pogut tenir el festival, és important posar el focus en aquestes petites comunitats que es creen a partir de la il·lusió de treballar pel nostre poble, barri o ciutat.

Potser, el que és inevitable és que les persones siguin habitables.