Comunitats energètiques

Arribem al moment clau: la transició cap a un futur verd sense carbó ni CO₂.

Mitjançant la conjunció del consum, la producció i l’emmagatzematge descentralitzat d’energia, les comunitats energètiques prometen una solució revolucionària. Els microgrids són la clau per a l’autosuficiència energètica, permetent la integració de fonts renovables i la gestió flexible de la demanda.

Tot això comporta reptes tecnològics i de governança, però ens ajuda a equilibrar la generació i la demanda d’energia i a utilitzar de manera òptima les fonts renovables disponibles.

La definició d’una comunitat energètica (grup de persones, empreses o organitzacions) és la conjunció de 3 serveis: consum d’energia, producció d’energia i emmagatzematge d’aquesta de manera descentralitzada però (habitualment) connectada a la xarxa general.

Un dels reptes més grans que hi ha sobre la taula és que la solució tecnològica que vincula aquests 3 serveis no està prou desenvolupada, aquestes tecnologies s’anomenen Microgrids; els microgrids són una part clau de les comunitats energètiques. Es tracta de sistemes de generació i distribució d’energia elèctrica que poden operar de forma independent de la xarxa elèctrica centralitzada. En altres paraules, els microgrids permeten que les comunitats energètiques siguin autosuficients en l’ús i la gestió de l’energia, però també permeten el bolcatge (i facturació de l’energia a la xarxa general). Un exemple de mancança és que aquest procés de facturació per parts i bolcatge/facturació d’aquesta energia no està solucionat. Poden estar formats per diverses fonts d’energia renovable, com ara panells solars, turbines eòliques, microturbines de gas, biomassa, i altres.

Un altre concepte que cal conèixer és el de la flexibilitat en la demanda. Per les característiques físiques de l’electricitat el “cabdal” que d’entrada ha de ser igual al de sortida. Amb les energies clàssiques com el carbó i la nuclear això no suposa gaire un problema, ja que quan la demanda incrementa també ho fa la producció. En transitar cap al canvi a les elèctriques renovables, la producció no està sempre garantida, ni es pot augmentar de manera ràpida (per exemple si no fa sol ni vent!). Per tant, el “cabdal” d’entrada passarà a ser no constant (flexible) i les persones hauran d’adaptar al seu consum a aquesta flexibilitat. Per exemple, si hi ha una davallada de la producció, també hi haurà d’haver una davallada del consum en moments concrets. El drama humà pot passar a ser que no pots engegar la rentadora a l’hora que tu vulguis sinó que s’hagi de fer de manera coordinada amb la resta de la teva comunitat energètica.

També pot passar el contrari, en moments on l’entrada d’energia és molt gran (o molt barata) pot ser interessant coordinar el consum de rentadores de la comunitat energètica (o la càrrega de bateries!). Aquí guanyen importància per exemple l’internet of things (IoT) que podrà controlar de manera centralitzada el consum d’electrodomèstics vinculats a aquella comunitat energètica. Això evidentment suposa un conjunt de reptes tecnològics i, sobretot, de governança importants, i, per altra banda, ajuda a equilibrar la generació i la demanda d’energia i a optimitzar l’ús de les fonts d’energia renovable disponibles.

Qui seran els “agregadors independents”? Els agregadors independents no seran Endesa, ni les grans elèctriques. Els agregadors independents són/seran entitats que ofereixen serveis de gestió i optimització de l’energia produïda i consumida per les comunitats energètiques. Aquests serveis inclouen la gestió de la demanda, la gestió de la generació, l’emmagatzematge d’energia, el control de la xarxa i la comercialització de l’energia.

Els agregadors independents poden ser empreses mercantils, cooperatives, organitzacions sense ànim de lucre, o bé altres entitats que ofereixen serveis d’agregació de la generació i la demanda d’energia per les comunitats energètiques. Això significa que les comunitats energètiques poden treballar amb diferents proveïdors d’agregació per aconseguir els millors serveis i preus possibles.

Un exemple de servei que ofereixen els agregadors independents és la gestió de la demanda. Aquest servei consisteix a adaptar el consum d’energia de la comunitat als nivells de generació d’energia renovable disponible, amb l’objectiu de maximitzar l’ús de l’energia renovable i reduir la dependència de fonts d’energia no renovable.

Cal tenir clar, però, que un agregador necessita agregar moltíssima energia, una comunitat de veïns en general no pot ser un agregador per poc volum. Es necessitarà agrupar molt consum, al voltant de 5000 habitatges, per tenir capacitat de negociar preus competitius davant d’Endesa.

Arriba el moment de fer front al repte més gran: la transició energètica cap a un futur verd i l’alliberament del carbó i del CO₂. Fins que no arribem a acomplir-ho, els experts suggereixen que l’energia nuclear seguirà sent necessària durant aquesta transició, per poder assegurar que no hi hagi restriccions en el consum. Aprofitem doncs les oportunitats que ens brinden les comunitats energètiques i avancem cap a un futur sostenible.