Més que mai en defensa dels serveis públics

Pensava fer un escrit d’anàlisi postelectoral des de l’òptica dels serveis públics i els moviments socials, però la velocitat frenètica dels esdeveniments polítics em ressituen enfront de la reflexió, la resposta immediata i el crit participatiu. Passo d’actuar com un metge forense amb mètode i detall sobre el cadàver postelectoral, a recuperar la bata blanca i el vestit civil de ciutadania per a fer diagnòstic d’urgència i proposta de tractament (ja no dic a curació) a curt termini. Per ara mateix.

Com han quedat les lluites i propostes dels moviments reivindicatius de la ciutadania empoderada? Com han quedat les promeses de programes (que tampoc llegia gairebé ningú)? Sense cap ploma i el cap pelat. Volia estrenar una lliberta preciosa que Social.cat em va obsequiar per anar anotant amb rigor cronològic els incompliments que les diferents instàncies renovades o persones electes o bé anirien desenvolupant, o malament deixarien dormir al calaix de les proclames electorals.

A penes puc dedicar tres línies al sentiment que deixa el recent escenari postelectoral. Deixant per altres llocs i autors més doctes les mil interpretacions partidàries, tan sols volia, i vull, remarcar com el nivell d’abstenció continua pujant i posant en evidència la desafecció/desinterès de la ciutadania pel suprem exercici formal de la democràcia: la cita amb les urnes. Amb 55,5% de vot útil a Catalunya i xifres superant a llocs el 50% d’abstenció. Amb una ullada a vots nuls i en blanc (gents que han fet tot el ritual per a la fi NO triar cap papereta), es pot anar evidenciant que el poble sobirà no està responent com semblaria en temps molt difícils i futurs tan inquietants. L’etió-patogènia d’aquesta malura obeeix a motius que caldrà analitzar més pausadament.

I què té a veure la meva línia d’intervenció aquí amb relació a la salut i la sanitat públiques? Doncs s’imposa tornar a rememorar aquella referència clàssica de la Conferència Internacional d’Alma-Ata sobre atenció primària allà el 1978, quan es va proclamar que les coses de la salut depenen d’allò social, econòmic i polític. Són les polítiques implementades les que determinen l’estat de salut d’una societat. I la realitat que avui ens imposen des dels diferents governs, en la constatació d’un nou cop de volant a la dreta més neoliberal, no fa preveure res de bo.

Però vet aquí que al cap de poques hores de la sotragada electoral, el president del Gobierno decideix dissoldre les Cortes i convocar noves Eleccions Generals avançades al 23 de juliol. No hi ha pràcticament descans, tot just una pausa mínima i obligada per calendari legal, i ja hi tornem a ser. Amb temps per haver après alguna cosa? Amb voluntat d’esmenar errors més que tangibles? Escoltaran aquest cop? És gairebé una segona mitja part de la confrontació, i ara pujant l’aposta a majors. A generals.

La intel·ligència artificial (IA) prima sobre les altres intel·ligències, fins i tot l’emocional. Les anomenades “noves tecnologies”, encara que sovint siguin tan antigues com el telèfon, venen a imposar el seu mandat i són els protocols i les pantalles qui modulen (i entorpeixen) l’accés als equips sanitaris des de l’Atenció Primària fins a les proves complementàries i els tractaments. 

Quan tot trontolla cal aferrar-se fort als principis. En prou feines sí ens deixen “decir que somos quien somos”, que deia Celaya. Potser deixar-se de màrqueting electoral i campanyes de disseny per anar al rovell de l’ou i en un llenguatge clar i entenedor. Dirigir-se a una ciutadania cansada, desafeccionada, esperonada en l’individualisme i el “salvis qui pugui”, en mans de les trampes dels mercaders. Recuperar el nostre llenguatge. Explicar contra vent (i mercès a les “marees”) que el sacralitzat model mal anomenat “col·laboració publicoprivada” no és sinó parasitar els recursos públics cap a lucres privats. Encara que els grans mitjans amaguin fins a l’opacitat aquesta i altres explicacions.

Cal anar deixant-se estar de les “il·lusions” per passar a les afirmacions, a les reflexions de base i contingut de valors, de principis i finals, d’esperança i compromís. Cal respondre des de l’activisme social, altra vegada, que O povo é quem mais ordena. Que els drets socials com els democràtics es practiquen exigint-los, en una reivindicació a la qual no es pot renunciar per coherència i dignitat. El moment no permet nous fiascos mentre el feixisme reviu i esclata amenaçador.

No hi ha altra sortida que la lluita democràtica a fons. Que fer girar els debats i les propostes als grans temes avui en plena agressió. La pau, la solidaritat, la fraternitat, l’equitat, la universalitat l’amor, i l’humor necessari com el pa de cada dia, han de centrar la recuperació del sentit comú, l’hegemonia social, i aconseguir que les persones oprimides o amb més necessitats s’animin a votar i ho facin raonablement per qui defensa i diu comprometre’s amb els serveis públics. Si després no ho fan serà el moment de posar-ho sobre la taula i als carrers.

Que el Déu que tingueu aquells que en tingueu ens ajudi perquè el dimoni del capitalisme ferotge va crescut i apunta a les nostres famílies i les nostres gents.