Volem acollir..., de debò?

El Dia mundial de les persones refugiades se celebra cada 20 de juny en commemoració del 50è aniversari de la Convenció sobre l’Estatut de persona refugiada. D’acord amb un estudi realitzat recentment pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD) amb la col·laboració de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), un 72% de la població catalana creu que cal ajudar les persones refugiades que arriben a Catalunya, independentment de la seva nacionalitat, tal com s’ha fet amb les desplaçades per la guerra a Ucraïna.  L’informe, elaborat a partir de 1.185 enquestes, també revela que el 71% de la població catalana creu que el conflicte armat a Ucraïna l’està afectant entre bastant (55%) i molt (16%). Especialment, es mostra preocupada per la inseguretat alimentària (36%), la crisi energètica (28%) i l’increment de migracions (17%) que se’n deriva.

L’estudi també mostra que la majoria dels catalans –gairebé 4 de cada 5– estan a favor que la Unió Europea obri vies segures per a les persones que en fugen, un 70% aposten per prioritzar la via diplomàtica per buscar una pau acordada, i un 62% creuen que Espanya hauria d’abordar la guerra augmentant el pressupost en cooperació i foment de la pau.

D’aquests resultats podríem concloure que la majoria de la població catalana estem disposats a acollir a les persones refugiades, acceptant que això pot requerir algun tipus de sacrifici per part nostra, optant per vies diplomàtiques i del foment de la pau que, molt probablement, requereixin temps i, per tant, els mateixos efectes que preocupen a la nostra societat i expressats a l’estudi  (inseguretat alimentària, crisi energètica, increment de migracions) es puguin allargar en el temps. Però, estem realment disposades a sacrificar alguna cosa per un bé comú? Estem en disposició de cedir part dels nostres privilegis com a societat occidental per tal de repartir la nostra riquesa amb d’altres que ho necessiten? Observem algunes dades:

Segons l’informe anual d’ACNUR de tendències globals sobre desplaçament forçat de l’any 2022, més de 108 milions de persones d’arreu del món s’han vist obligades a deixar les seves llars per causes com la persecució, el conflicte, la violència, les violacions dels drets humans o per situacions d’alteració de l’ordre públic. Són 19 milions de persones més que l’any 2021. Aquest augment del 21% és la xifra més elevada des que es registren aquestes dades.

L’informe també ressalta que prop de 35,3 milions són població refugiada, és a dir, que han fugit del seu país per causa d'un temor fonamentat de persecució per raons d'ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o opinions polítiques. Ucraïna, però també l’Afganistan, Síria, Myanmar, la República Democràtica del Congo o Sudan del Sud són els principals països d’origen d’aquestes persones. I, molt important, destaca el fet que el 70% de les persones refugiades són acollides a països veïns, la majoria països de renda mitjana-baixa.

D’altra banda, i amb relació a l’arribada de població migrant potencialment refugiada o sol·licitant d’asil al nostre país, segons l’organització Ca-minando Fronteras, el 2022 van morir 2.390 persones intentant arribar a l’Estat espanyol, on la ruta canària és la més mortífera, amb 1.784 víctimes. La manca de vies legals i segures obliga aquestes persones a prendre rutes més arriscades i perilloses.

El dret d’asil està regulat pel Dret Internacional i és una obligació dels Estats. Es recull com un dret humà fonamental a la Declaració Universal dels Drets Humans i també a la Convenció de Ginebra sobre persones refugiades de 1951 i el Protocol de 1967. L’estat espanyol el reconeix a la Constitució i a la Llei d’Asil de 2009, mentre que la UE ho inclou en la Carta dels Drets Fonamentals de 2007. I malgrat ser un dret àmpliament reconegut, es continuen produint devolucions en calent a punts fronterers de tot Europa, inclosa Espanya, que no respecten el dret d’aquestes persones a sol·licitar asil en territori europeu.

De debò volem acollir? Això indiquen els estudis i iniciatives locals i individuals d’acollida de persones refugiades i migrants, però permeteu-me que em sorgeixin dubtes al respecte. Si com a individus de vegades tenim dificultats a tractar les persones migrants amb dignitat i respecte, i com a societat no som capaços d’exigir als nostres càrrecs electes democràticament i a les institucions que ens representen el compliment d’aquest dret d’asil (així com relacions justes amb els països del sud, però això ja dona per a un altre article), difícilment aquestes intencions que expressem en estudis i enquestes es traduiran en canvis reals per a aquestes poblacions.

Perquè, com tan bé va expressar la poeta somali-britànica Warsan Shire al seu poema “Home” (Llar): "No one puts their children in a boat unless the water is safer than the land”.

“Ningú posa els seus fills en una barca a no ser que l’aigua sigui més segura que la terra”.

Mira el vídeo "Home" by Warsan Shire