A propòsit del creixement

Amb freqüència llegim o escoltem consideracions respecte a la imprescindible necessitat de creixement, per tal d’assegurar-ne la viabilitat, de les empreses cooperatives, i per extensió del conjunt de l’economia social i solidària (ESS). Acostumen a ser afirmacions de caràcter general que rarament tenen en consideració, o no ho sembla, l’àmbit sectorial, l’àmbit territorial i la voluntat de les persones que impulsen els projectes.

Aquestes consideracions, més enllà de l’elogi de la dimensió democràtica que defineix el cooperativisme, parteixen d’una base conceptual que al meu entendre pot contribuir, paradoxalment, a generar efectes contraris als que es pretenen: inviabilització per pèrdua pràctica dels valors cooperatius com a oportunitat de diferenciació i abducció progressiva per part de les lògiques econòmiques i empresarials mercantils convencionals.

Tal com s’afirma a Mondragón en un nuevo siglo. Síntesis reflexiva de la experiènciacooperativa, editat per Lanki amb el suport de Mondragón Universatea: “L’impacte dels desafiaments de l’activitat empresarial i el limitat desenvolupament de la dimensió ideològica i socioeducativa han fet que el vocabulari i l’imaginari dels gestors cooperatius s’hagi desplaçat a uns paràmetres propis de l’empresa i l’economia convencional i hagi perdut nitidesa la visió transformadora del cooperativisme”.

Un vocabulari i un imaginari que, sovint, evidencia que el pensament tecnocràtic i l’economicisme són la punta de l’iceberg d’una actitud tan estesa que passa desapercebuda en ser concebuda com a única, indispensable i normal i que, en el cas del cooperativisme, pot confondre el que hauria de ser una economia al servei de les persones i de la reproducció de la vida amb la crematística -els diners pels diners-.

Es tracta d’una base conceptual que no sembla que observi els projectes cooperatius ni en el context socioeconòmic i ecològic on neixen, ni a les motivacions i atenció a les necessitats que els originen, ni pel que fa a les seves potencialitats innovadores en relació a model organitzatiu i producte o servei afavoridor d’una transició ecosocial facilitadora d’una societat i d’unes comunitats humanes més resilients.

No s’hauria d’afirmar, com es fa, que un major impacte social és equivalent a aconseguir una major part del pastís existent sense valorar-ne la idoneïtat i el nivell de toxicitat que pot comportar el pastís en si mateix i el tipus de camí per aconseguir-ho.

Caldria, també, no menystenir les crítiques a la idolatria del gigantisme formulades per E.F. Schumacher al llibre Small is beatiful a finals dels anys 70 del segle passat quan avui ja es reconeixen els avantatges de les petites unitats de producció davant els costos de comunicació, coordinació i presa de decisions de les grans organitzacions. Més gran no és necessàriament millor.

Es fa imprescindible aprendre i desaprendre. Cal seguir activant un procés de “descolonització mental” i seguir treballant en l’elaboració, la formació i la pràctica de nous fonaments conceptuals. No es tracta de purisme cooperatiu, es tracta d’afirmar que la viabilitat socioeconòmica de les cooperatives no hauria de passar pel mimetisme acrític respecte als models de gestió de l’empresa convencional, es tracta d’una proposta tàctica i estratègica diferent.

Globalment parlant, caldrà seguir aprofundint en la creació de mercat social, en la identificació del cooperativisme i el conjunt de l’ESS, com a àmbit econòmic diferenciat i com a subjecte socioeconòmic transformador en aliança, sempre que calgui, amb el món de les micro, petites i mitjanes empreses compromeses honestament amb l’impuls de la sostenibilitat social i ambiental i l’economia plural transformadora.

Serà bàsic, alhora, preservar i potenciar la generació d’excedent social, societari i econòmic tot resignificant, des d’una òptica cooperativa, l’eficiència i la creació de riquesa i atenent permanentment les necessitats de millora organitzativa, financera, de producte o servei, comercial i formativa per tal de ser o continuar sent persones i projectes competents.

Avui, el conjunt de l’ESS ja disposa de recursos formatius (gestió cooperativa integral i sectorial -màsters, postgraus, tallers...-) i financers (sistema de finances ètiques i crèdit cooperatiu...) que permeten avançar i entomar amb garanties els reptes associats a la viabilitat socioeconòmica de les empreses i entitats que en formen part.

Es tractarà de seguir desplegant, amb voluntat inclusiva, una estratègia global sociopolítica com l’apuntada i una dinàmica d’innovació socioeconòmica, singular i pròpia del cooperativisme, que depassi la idea d’innovació associada a un nou producte o servei, a l’aplicació de nova tecnologia, o a un nou model organitzatiu que molt sovint no atén la solució de necessitats no induïdes ni a les conseqüències socials i ecològiques que se’n deriven.