Nou Decret llei sobre habitatges d’ús turístic: Entre desafiaments i oportunitats, el camí del Cooperativisme Ecosocial

El passat 7 de novembre el Govern de Catalunya va publicar l’aprovació d’un Decret llei que “afectarà els pisos turístics que es vulguin obrir en municipis que pateixen problemes en l’accés a l’habitatge o bé que ja tenen més de 5 habitatges turístics per cada 100 habitants”. A la pràctica, 262 municipis de les zones més turístiques de Catalunya concentrada a costa i Pirineus que hauran de modificar el seu planejament urbanístic per a garantir no sobrepassar, en cap cas, la ràtio 10 habitatges d’ús turístic (HUT) per 100 habitants.

Malgrat ha estat un decret ben acollit per associacions de llogaters, també hem vist la reacció d’alguns batlles i associacions de propietaris exposant el problemes d’implementació de la llei a la seva realitat local per una banda, i les dificultats i greuges que denuncia el segment de gestió d’apartaments turístics anunciant pèrdues i acomiadaments.

El conflicte d’interessos està servit i, un cop més, el sector turístic centra el debat sobre el seu impacte en l’accés a l’habitatge. A la motivació del decret s’apunta a la concurrència de tres factors: “l’explosió́ de la modalitat del turisme urbà, l'aparició de plataformes de comercialització́ d'allotjaments i el context regulatori de la Unió Europea relatiu a la lliure prestació de serveis”, - altrament coneguda com a Directiva Bolkestein-. A la mateixa motivació també s’apunta com a font de gentrificació el mecanisme de canvi d’ús dels habitatges d’ús residencial a habitatges d’ús turístic facilitat per plataformes digitals.

Si bé és cert la imperiosa necessitat d’abordar aquest conflicte i regular aquest mecanisme de canvi d’ús atenent la demanda d’una població amb serioses dificultats d’accés a l’habitatge, també és cert que aquest mecanisme que vol corregir aquesta llei no és homogeni a tot el territori. El Decret no distingeix entre el canvi d’ús de primeres residències i segones residències. No ha considerat urbanitzacions senceres com “Santa Margarita” a Roses o “Empuriabrava” a Castelló d’Empúries, que van aixecar-se durant un dels recurrents booms immobiliaris als que ha estat addicta l’economia extractiva pàtria i que a qui van gentrificar va ser a les espècies pobladores dels Aiguamolls de l’Empordà. En aquests casos que poso d’exemple i d’altres, on l’impacte es va fer als anys 60, 70 i 80, la realitat és que, fora de temporades, els apartaments estan majoritàriament vuits, infrautilitzats, envellint i dificultant la viabilitat econòmica d’alguns ajuntaments que han de ballar amb la xifra de població local censada i la flotant de temporada. En el cas de Roses, per exemple, la població de temporada multiplica per 5 la població censada -uns 20.000 habitants- i ja al 2022 tenien llicència 4771 HUTs segons l’Idescat.

Des d’una visió ecosocial del turisme, on el turisme es concep com una oportunitat de creixement, coneixement i gaudi, contemplant el màxim respecte pels ecosistemes i població que es visita, és molt interessant fugir d’aquests espais on els visitants queden aïllats en escenaris turístics, aquets no-llocs, com definiria l’antropòleg Marc Augé. Segons la lògica ecosocial, podríem contemplar la possibilitat de “relocalitzar” aquestes macro urbanitzacions i convertir segones residències en primeres residències per complir la ratio que marca el decret? En altres paraules, podríem “colonitzar” amb població local urbanitzacions nascudes per a ser habitades per turistes? Em temo que una resposta que consideri la realitat i la dificultat de la gestió municipal no pot ser gaire eufòrica. Ens trobem amb urbanismes pensats preeminentment per l’estiu, accessos, distàncies a serveis bàsics per a no residents i apartaments des de 25 m2 de superfície. No serà fàcil fer realment habitables residencialment aquests espais, tot i que seria molt desitjable fer-ho.

Aquest dilema porta a la meva memòria el primer cas del que vaig tenir coneixement de cohabitatge cooperatiu sènior a Catalunya, el projecte Walden XXI, que, precisament, es basa en el canvi d’ús d’un antic hotel de Sant Feliu de Guíxols de turístic a residencial.

Sabem que la lògica del cooperativisme ens permet trobar solucions comuns a problemes complexes. La cooperativa “Som Turisme Ecosocial” acaba de néixer amb l’objectiu de reunir i acompanyar aquells agents i usuaris que volen trobar una solució comú, nascuda des de la base, als problemes que planteja la gestió turística i trobar models que facin possible un turisme enriquidor i nutritiu per a les persones, les societats i els ecosistemes protagonistes. Pot ser el cooperativisme i la creació col·lectiva la solució que necessiten aquests municipis que, en compliment del nou Decret, haurien de transformar urbanitzacions i barris sencers?