La inspiració de les padrines

Aprofito el primer article en què participo a Jornal.cat per parlar sobre les meves àvies; aquí dalt, on visc ara, al Pallars Jussà, en diuen padrines. I és que una de les meves padrines, l’Esperança, és segurament la raó per la qual avui dia estic construint-me una casa en aquestes terres.

Recordo uns pantalons estripats, un pollastre, una escola buida, un ramat d’ovelles, un foc a terra, una truita de patates, uns llençols nets, un disc de boleros, una postal de Mallorca, un gos lligat.

Quan tanco els ulls i penso en les meves àvies em venen records que fan olor de valentia i salsa de tomàquet. Recordo els divendres a la tarda, quan l’escola ja era buida i fosca i l’àvia encara treballava al seu despatx, i a mi m’agradava jugar a ser mestra amb alumnes invisibles; o a Montcortès, quan l’àvia ens preparava pa amb xocolata i sortíem a l’era a veure com les ovelles tornaven al corral.

Aquests records em provoquen un nus al coll, i em fan venir ganes de plorar. M’emociono en percebre aquell amor invisible que m’estaven donant sense jo saber-ho i potser ni tan sols elles; aquell amor que anava forjant en mi uns valors i una manera de veure el món. Un amor que potser abraçava poc, però abrigava l’ànima.

Vull cosir-me tots aquests records que tinc amb elles per no oblidar-los mai, i per no parar de crear-ne avui dia. I planxar cada paraula i frase dita des del cor, per poder guardar-la en un calaix i que no s’arrugui.

Àvies, no sé si us en feu a la idea, però el que m’heu ensenyat és infinit. Silenciosament, jo aprenia de la vostra generositat, de la vostra valentia, dels vostres somnis frustrats i il·lusions. Aprenia a ser creativa, a tenir iniciativa, a regalar, a observar, a llegir, a cosir... i avui, com el fil d’aquestes puntes de ganxet, teixeixo dins meu cada dia un esperit que voldria ser com el vostre, ni que sigui una mica.

Un esperit que no té por de dir el que sent i pensa, ni de crear propostes poc convencionals en un món que a vegades avança massa a poc a poc. La meva vida aquí està inspirada en aquesta iniciativa, en les ganes de canviar les coses des de dins. A través de la pedagogia, la ceràmica i l’economia social i solidària. Com sempre han fet elles, quan encara no hi havia ni un nom per això.

I és que avui en dia ens omplim de modernitats quan de fet, el que estem fent és mirar enrere. Arrelar-nos. Inspirar-nos d’aquestes padrines i padrins que meditaven pasturant les ovelles. Cultivaven les seves bledes any rere any. Organitzaven activitats per a la canalla. Quedaven els vespres per fer-la petar amb les veïnes a la fresca. I en aquella època no hi havia grans paraules que ho definissin. Però hi havia les persones que ho feien. Sense necessitat de fer-ne una foto o publicar-ho enlloc.

L'Argilosa és un projecte que neix amb la voluntat de reivindicar aquests espais de cures autèntiques; a través de la ceràmica cerco oferir espais on guarir ferides, tocar el fang i tocar la pell. Perquè he entès que el que ens fa humans és això: el compartir. El col·lectivitzar els malestars i els benestars, com sempre han fet les àvies. I visibilitzar-les a elles és tenir les arrels ben nodrides i així, poder tenir ales que volin alt.

L’any passat vaig fer una col·lecció de peces de ceràmica dedicades a les meves àvies, utilitzant les seves puntes de ganxet. Per mi va ser molt especial fer aquest homenatge a elles i poder agrair tanta generositat i saviesa. Aquesta col·lecció, he tingut la sort de poder-la exposar a la meva ciutat d’infància aquest octubre, al centre d’art el Corralito, de Terrassa.

Aquest projecte va tenir una significació simbòlica doble; per una banda, reconèixer les àvies com aquest fil invisible que teixeix i cura. Aquestes puntes de ganxet són una feina minuciosa, que requereix paciència i silenci. És d’aquelles coses simples i que passen massa sovint, passen desapercebudes.

I, per altra banda, el fet de convertir-ho en plats, en continents, en aliment. Les àvies són simbòlicament aliment, són olla calenta plena de nutrició. Però són molt més que això: són dones que han sostingut generacions, guerres, patriarcat. Són dones que han renunciat als seus somnis. Són dones que han cuidat i s'han sacrificat pel món que avui tenim. Gràcies, àvies.