Ambició és(s) allò que ens cal

Des que bellugo en això de l’economia social i solidària –diguem-ne des del 2001 quan cinc joves vam posar en marxa una microcooperativa de l’àmbit de la comunicació al Vallès Oriental, amb una il·lusió infrangible i una ingenuïtat gairebé entranyable– que he trobat a faltar ambició des de l’ESS per transformar la societat. Afany per tenir una incidència palmària en la col·lectivitat més enllà del nostre reducte. Ànsia de conquerir terreny en el camp de batalla de l’economia a les formes jurídiques tradicionals, a les empreses on mana el capital i no les persones. Llegeixo l’article en aquest mateix web de Jordi Pascual Mollà i no puc estar-hi més d’acord.

Com en tantes altres coses, ens ha perdut el relat, la voluntat etèria de transcendir, la integritat mal entesa. A Catalunya hem posat tradicionalment el peu a la mateixa rajola, en sectors, això sí, on és vital que el cooperativisme hi tingui gran incidència (cures i serveis a les persones, educació, comunicació i cultura, agroramaderia) i hem deixat orfe de la nostra empremta la resta de l’enrajolat. Metres i metres de paviment que no han conegut la petja de l’economia social perquè, de fet, no és un terreny que ens fem nostre, en resulta aliè. Un espai vast que mai no hem ambicionat. Per això, és peremptori obrir l’espectre i treballar des de l’avidesa, la creativitat, el talent, la generositat i, si pertoca, des de l’heterodòxia. Fer-ho diferent per fer-ho millor, per fer-ho possible.

Ser coherent no és el mateix que ser monolític. Cal transitar camins incòmodes, avorrits si voleu o amb menys èpica, obrir noves vies, en ocasions anar de la mà de qui, en unes altres condicions, no consideraríem el partner idoni. Si no, estarem condemnats a viure envanits i feliços en la mediocritat del maximalisme innocu i la nostra aura quedarà reduïda a espais on no fem nosa.

El cooperativisme català, si més no el que he conegut fins a dia d’avui, amb honorables excepcions, té fòbia al creixement i al guany. Està mal vist. Beneficis, capacitat de despesa, sous elevats, semblen termes antagònics amb la nostra singularitat. He escoltat a persones benintencionades fer ostentació de nòmines paupèrrimes per denotar la puresa del seu projecte cooperatiu, quan això no li ho permetríem a una SA o SL. On és la nostra victòria?

Sense calers, sense projectes mixtes amb societats capitalistes –tot i que vulguem donar prevalença a la intercooperació–, sense condicions de treball òptimes –tan òptimes com cada projecte es pugui permetre, òbviament, sense posar en risc la seva pervivència– no obtindrem les eines necessàries per generar economia, llocs de treball de qualitat ni inversions en projectes de futur. I sense una visió holística de la producció de bens i serveis, aclofats als àmbits de l’economia que ens hem fet propis o els altres ens han cedit, serem irrisoris, insignificants.

Ens cal ambició, encara que pel camí topem amb contradiccions –bo i quan no siguin flagrants–, viaranys que ens han de menar cap a l’objectiu sense perdre de vista el senderi.

En una visita al País Basc per conèixer l’entramat de la Cooperativa Mondragón, directius de la corporació reconeixien que el seu creixement dins i fora de l’Estat no havia estat exempt de contradiccions, encesos debats interns i crítiques externes. Així es construeix, des de la revisió i reafirmació diària de valors i la necessitat d’estendre el model amb la fórmula que convingui a cada moment, sense perdre el seny ni el sentit profund d’allò que fem. Pragmatisme vs. dogmatisme.

Sabeu qui no té contradiccions, cap ni una? Amazon. O Meta. Si això de l’economia fos un partit de bàsquet, al nostre contrincant veuríem amb impotència com se li permet fer passes, dobles, camp enrere, trepitjar la línia de banda i esgotar el temps de possessió, mentre l’àrbitre impassible deixa seguir el joc i nosaltres maldem per moure’ns per la pista amb els peus lligats i ens repetim com un mantra que realment som millors i mereixíem el triomf. Està clar, oi, que així no guanyarem mai? Ser necessaris, moralment preferibles, no ens fa imperibles.

Ens calen empreses cooperatives i de l’esfera de l’ESS de tots els sectors i de tota dimensió; també fortes, grans, perquè serà la garantia que puguin servir millor als interessos dels seus socis i sòcies de treball, d’habitatge, de crèdit, de consum, i als seus proveïdors. Perquè puguin servir a la societat que pretenem transformar.

La manca d’ambició també la percebo en el meu sector: el dels mèdia. En aquest país hem estat acomodatacis. Tenir una llengua minoritzada ha estat un llast tan definitiu com la nostra poca autoexigència, imaginació i capacitat de reinvenció.

Els grans desafiaments d’ara i les properes dècades (transició energètica, monopoli de la informació, accés a l’habitatge, moviments migratoris) han esperonat a l’activació de nous moviments dins l’ESS, que obren el ventall on l’economia de les persones pot tenir per fi incidència. Les comunitats energètiques locals en són un exemple. Aquest és el camí.

Segons el Baròmetre Cooperatiu de la FCTC, l’any 2022 per damunt del 65% de les cooperatives federades van ampliar la seva plantilla i quatre de cada cinc van incrementar la seva facturació respecte de l’any anterior. No hi ha excusa, doncs. Es donen les condicions, les urgències, per fer eclosionar l’economia social i solidària i ser una palanca de canvi plausible.

No tinguem por ni vertigen. “Qui s'entesta a clavar-li una pedrada a la Lluna no ho aconseguirà, però acabarà sabent manejar la fona”, recorda un proverbi àrab. Ens hi posem?