Nadal són les àvies, mares i tietes

D’allò d’”els Reis són els pares”, n’hi ha una altra versió igual de certa: “Nadal són les àvies, les mares i les tietes”. Ho llegia l’altre dia pel Twitter i ho comprovava la nit de Nadal, el dinar de Nadal, el de Sant Esteve i el de Reis. Asseguda al mig d’una taula llarga, entre cosins, tiets i familiars, m’hi fixava: qui va a comprar? Qui decora la casa? Qui para taula? Qui truca per assegurar-se que ve tothom? Qui fa el menjar? Qui el reparteix? Qui posa i treu el renta-plats? Qui pensa els regals? Qui s’aixeca a fer el cafè? Qui compra les espelmes en forma de galet per decorar la taula? En el meu cas –i estic segura que en el de molts– són les àvies, les mares, les germanes, les cosines, les tietes. Les dones, són les dones. Encara són les dones.

És 25 de desembre. Asseguda a la taula, decideixo no aixecar-me en cap moment. “Em passes el plat, si us plau?”. El passo. “Què prefereixes: cuixa o pit? Voldràs salsa?”. Responc que m’és igual. Sol ser la meva resposta gairebé sempre que es tracta de menjar. “Una mica de vi?”. Una mica només, gràcies. “Has acabat? M’enduc el plat, doncs”. “Voldràs cafè? Amb llet normal?” En aquest cas, responc que la prefereixo de civada, si n’hi ha, però que si no sí, de normal. M’és igual. I així, mentre diferents plats i flaires passen pel meu davant, les dones de la família dansen al voltant de taula posant i traient plats a l’aguait perquè no falti de res. Perquè a ningú li falti de res.

Aquesta vegada, però, mentre m’ho miro, no m'envaeix la ràbia que m’hauria entrat anys enrere. M’ho miro des d’una altra perspectiva. M'envaeix un sentiment que no sé massa com classificar: és una barreja d’amor i agraïment. També una mica de preocupació. Penso: què faré, quan elles no hi siguin? Em nego a encarregar canelons precuinats perquè no els sé cuinar. Em nego a fer només pollastre al forn perquè no sé fer rodó de vedella. A comprar el caldo de Nadal Aneto perquè no he trobat el temps ni les ganes de deixar bullir l’escudella. Però, estic disposada a aprendre’n?

Ho reconec: em fot una mandra terrible posar-me a cuinar entre setmana. I, així, és com acabo cuinant patata i mongeta tendra, pasta, arròs, amanides, truita i un tall de pit de pollastre a la planxa els 365 dies l’any i, fins i tot, anar-me a buscar menjar precuinat en algun establiment al costat de la feina un o dos cops per setmana. De fet, soc de les que penso que fer-se el tupper de l’endemà cada dia baixa considerablement la qualitat de vida. Ara bé: quan arribi Nadal i no tingui ningú que cuini per a mi ni els meus, vull estar disposada a ser jo qui cuini pels altres? Vull estar disposada a oferir el meu temps a comprar, pensar, decorar, organitzar i gestionar les festes i els àpats de Nadal? Perquè, és evident que no n’hi ha prou que algú ens ajudi a parar taula o a posar i treure el renta-plats. No es tracta només d’això. Fins i tot, tampoc, d’anar a comprar. Es tracta de suportar durant quinze dies –que, oh!, spòiler! També s’allarga la resta d’any– una càrrega mental que ja té noms i cognoms adjudicats: el de les mares, àvies i tietes que, a la llarga acabarà sent també el meu. I jo, sense elles, no sé com m’ho faré. I em nego que la manera d’agrair-los l’esforç i la dedicació de tots aquests anys sigui escalfant canelons precuinats i servir-los com a plat principal el dia de Nadal.