Vincular recerca i acció: coproduir coneixement i polítiques socials

Les polítiques socials de la tercera dècada del segle XXI afronten enormes reptes de fons: innovar i ampliar respostes connectades a les transicions de canvi d’època: ecològica, demogràfica, cultural, digital, etcètera. I afronten també un desafiament addicional, no menys significatiu: transformar els seus models clàssics de producció. En temps precedents, quan les certeses i les estabilitats eren elevades, la lògica professional arrelada en competències adquirides va funcionar prou bé. El desplegament del nostre estat de benestar —entre els anys 80 i la gran recessió del 2008— es va situar en aquests paràmetres: respostes tècnicament (ben) construïdes a preguntes conegudes. Eren coordenades de relativa baixa complexitat. Tot plegat va configurar un marc on, d’altra banda, els models dominants de recerca en ciències socials tendien a refugiar-se en espais i termes acadèmics poc contrastats amb l’entorn. Una recerca escassament interpel·lada a vincular-se a processos de creació de polítiques. Eren, ras i curt, temps de consensos ideològics poc impugnats; sabers professionals autosuficients; i coneixements socials massa autoreferencials. 

Però tot això s’ha alterat a fons, al llarg de l’última dècada, i de la mà de les grans transicions. La complexitat de valors i les tensions normatives, d’una banda; i la complexitat cognitiva amb dispersió social de sabers, de l’altra, tendeixen a empènyer la producció de polítiques socials cap a lògiques d’aprenentatge arrelades en intel·ligències col·lectives. El repte és ara construir, a partir de dinàmiques relacionals i col·laboratives, respostes inèdites a preguntes emergents: com articular comunitats cuidadores en entorns de vulnerabilitats quotidianes?; com forjar sentit col·lectiu reconeixent diversitats de tota mena?; com acabar amb la segregació a barris i escoles per generar escenaris de mixtura igualitària?; com garantir les bases materials de la vida quan l’ocupació i la pobresa esdevenen compatibles? Són interrogants que requereixen respostes a ser explorades en codi obert i cooperatiu. Són preguntes que demanen l’engranatge de valors i evidències. La recerca en ciències socials, per tant, s’hi haurà de vincular, sense fugir d’estudi. Per fer-ho, tanmateix, haurà d’anar superant els esquemes tradicionals: ja anacrònics però encara presents.  

La transició entre models (antics i emergents) de recerca social podria traçar-se al voltant de tres grans dimensions. En primer lloc, la fragmentació entre disciplines acadèmiques i entre ecosistemes de coneixement (espais universitaris, comunitaris i institucionals desvinculats) hauria de donar pas a una recerca interdisciplinària i a un conjunt de nodes de coneixement articulats en xarxa. En segon lloc, des d’una recerca teoricista reclosa en idiomes hermètics caldria avançar cap a agendes arrelades en problemes col·lectius, amb teories del canvi sòlides i llenguatges compartits. Finalment, una recerca en ciències socials ancorada en l’impacte acadèmic hauria de transitar cap a objectius d’impacte social, a partir del compromís amb l’entorn i dels sabers situats.    

Sobre aquestes bases, la maduració d’unes ciències socials transversals i connectades a la comunitat no seria, per tant, una opció més, sinó el canvi de rasant necessari per aportar evidències a processos de creació de polítiques socials obertes al debat de valors i a l’aprenentatge col·lectiu. Seria el paradigma des d’on acompanyar noves pràctiques, des d’on construir solidesa transformadora. I com aterrar tot això? Pas a pas, amb iniciatives concretes i un horitzó estratègic. Calen acords de vinculació i marcs estables de treball per triangular polítiques de proximitat, pràctiques comunitàries i recerca social aplicada. Comptem ja, de fet, amb algunes experiències recents i en marxa que val la pena considerar. 

El nou cicle de polítiques públiques front la vulnerabilitat urbana. Al llarg dels darrers anys, els plans de barris de l’Ajuntament de Barcelona i posteriorment de l’Àrea Metropolitana; així com els programes ‘Barris i comunitats’ de la Diputació de Barcelona i ‘Barris amb futur’ de la Generalitat han anat configurant un espai molt fèrtil de coproducció de coneixement entre instituts de recerca, administracions públiques i teixit sociocomunitari.   

Els programes de garantia social d’ingressos. La Generalitat, a través de l’oficina del pla pilot de renda bàsica; així com l’Ajuntament de Barcelona, amb la iniciativa BMincome (prestació d’inclusió a llars vulnerables de l’Eix Besòs) i del projecte Amunt (vinculació de persones perceptores de l’ingrés mínim vital (IMV) a itineraris d’inserció laboral) han impulsat experiències capdavanteres en el terreny de la garantia de rendes. S’ha produït, en totes elles, l’articulació de pràctica innovadora (lògica experimental) amb coneixement (avaluacions i evidències) i amb presència clau d’espais de recerca aplicada, mètodes participatius i resultats orientats a l’aprenentatge.  

Les pràctiques cooperatives i les polítiques d’economia social i solidària (ESS). En la confluència entre moviment cooperatiu i polítiques urbanes de suport a l’ESS, s’ha configurat a la metròpoli un entramat de xarxes d’intercooperació creadores d’estructures econòmiques territorials: pols i ecosistemes cooperatius, comunalitats urbanes. Són rellevants en termes substantius, ja que connecten creació de valor amb benestar ecosocial; i ho són també perquè neixen i es consoliden en espais de col·laboració entre el teixit social (ateneus cooperatius), centres de recerca aplicada (Institut Metròpoli) i programes de formació (postgraus i màsters) en polítiques socials i acció comunitària, gènere, estudis urbans, ESS, agroecologia, ectètera.  

Els projectes d’investigació-acció-participativa (IAP) i de ciència ciutadana. Al llarg dels últims deu anys s’han desplegat a Barcelona, d’una banda, el projecte ‘IAP a les escoles’ (impulsat per l’IGOP) com a pràctica que connecta recerca universitària i centres educatius de barris populars, implicant l’alumnat en experiències d’investigació social vinculada a la millora comunitària. I s’ha anat enfortint, d’altra banda, el ‘Programa municipal de ciència ciutadana’, on equips científics i persones no especialitzades han posat en comú experteses acadèmiques i vivencials per fer front als reptes de la transició ecològica: des de la resiliència climàtica a la preservació de la biodiversitat.  

Són només alguns exemples, segur que se’n podrien trobar d’altres. La suma de tots ells va expressant —amb dificultats però amb força creixent— el canvi de paradigma en recerca i la vinculació de les ciències socials a escenaris d’innovació en polítiques i pràctiques col·lectives. Es tracta, en efecte, d’un coneixement sòlid i metodològicament rigorós que es connecta a les dimensions més innovadores de l’agenda social: la construcció de cohesió als barris, la lluita contra la pobresa en clau de ciutadania, la prosperitat compartida o la transició ecosocial. Són els punts de trobada entre recerca compromesa i polítiques socials reflexives per teixir nous camins de ciutadania i de transformació.

Article original publicat a Social.cat.