Repoblem-nos juntes

Durant dècades es va considerar la diàspora rural, particularment marcada de finals de segle XIX fins a mitjans del XX, com un fet migratori natural, fruit de l’elecció d’una vida millor per les persones que fins aquell moment habitaven les ruralies. Aquestes eren considerades com espais poc adaptats a les necessitats de la vida moderna industrialitzada. I l’economia d’escala (aquella en què preval el rendiment del benefici econòmic per davant del valor d’ús dels materials i els serveis per a la vida) va fer la resta. Amb major nombre de població concentrada, major optimització econòmica dels recursos. La precarització derivada d’aquesta dinàmica socioeconòmica, així com l’externalització dels efectes negatius del model - que la globalització s’ha encarregat d’ubicar al sud global - han passat a segon pla.

Amb les crisis de principis de segle XXI aflora l’austerocràcia: polítiques marcades per la despossessió a les ruralitats catalanes.
Despossessió dels serveis, amb el tancament de consultoris, escoles rurals, minimització d’un ja decadent servei de transport públic, precarització de la capacitat financera dels ajuntaments... Despossessió de la capacitat de produir. El sector primari veu la caiguda en picat de les petites explotacions que dibuixaven i mantenien el mosaic del país, i prima la concentració de terra i de producció agroalimentària en poques mans. Aquesta despossessió cal sumar-hi l’enèsim espoli ara en forma d’energies eòliques i fotovoltaiques. Com va passar amb les centrals hidroelèctriques del segle XX al Pirineu, no produeixen ni per a l’activitat econòmica local ni per donar energia als territoris rurals, sinó que l’oligopoli busca terres assequibles (socialment i econòmicament) per fer-ne negoci implantant grans extensions fotovoltaiques o molins gegants, per subministrar els pols d’activitat econòmica de les àrees metropolitanes.

Però les ruralitats encara posseeixen dues qualitats que ens permeten ancorar-nos en l’esperança: les capacitats de resiliència comunitària i d’innovació, que combinades amb la dosi bàsica de resistència, ens impulsen a afrontar el repte de revertir la situació.

Ruralitats comunitàries és un projecte d’intercooperació entre set cooperatives que malden per fer de la Vall del Corb i, en extensió, les ruralitats catalanes, espais de vida digna on tot tingui la mesura de la gent que les habita. Per tal de fer-ho creiem indispensable generar llocs de treball dignes, arrelats a la terra i a l’activitat agrícola, amb l’experimentació de nous models d’organització com els obradors cooperatius, que no romanen tan lluny de les ancestrals estructures comunals.

D’altra banda, creiem necessari un habitatge digne, lluny del circuit especulatiu que és el principal proveïdor de sostre al nostre país. La viabilitat de l’habitatge cooperatiu a les ruralitats passa per una aposta valenta, innovadora que busqui adaptar-lo a les necessitats i el coneixement local. Eines com la masoveria poden, també, donar resposta a la necessitat d’habitar tantes cases buides com hi ha als pobles de Catalunya.

En definitiva, Ruralitats Comunitàries pretén trobar solucions col·laboratives a un repte que ens interpel·la a totes: que tinguem pa, sostre i treball, i que siguin dignes.