Rèquiem per la casa buida

Tu has decidit tenir tancada la vostra casa familiar, la que se suma a tantes altres buides, al nostre poble. Tu, o vosaltres perquè costa saber, després de tantes generacions, quantes en sou propietàries.

Ho heu decidit per amor. Per memòria. Per l’antològica presència que la família va tenir en la seva arrel rural, i que ja no alimenta les branques del vostre arbre genealògic si no és amb records.

Per amor t’escric aquestes línies, per amor i pel futur. Amor compartit a una arrel, a un passat col·lectiu que ens fa hereus d’aquestes terres, les que algunes encara habitem i que volem compartir. Ens hem entossudit a què la vida al nostre poble no es conjugui en passat, volem projectar-hi anhels, èxits, alegries i tristors. Volem que els carrers siguin les artèries que s’omplen de passes que porten d’un lloc a l’altre la quotidianitat de les que habitem.

Per aquest mateix amor volem ser un patrimoni viu. No el patrimoni que es pot posseir, sinó el patrimoni que construeix identitats, que forma l’esquelet del qual som i podem ser. Perquè el nostre projecte no va de ser, sinó de formar part. No et confonguis amb les meves paraules, que estic abocant des de la malferida esperança, estem ben orgulloses del que hem sigut, amb les nostres misèries, però sobretot amb la construcció d’una identitat que se sosté per la suma de peces de totes les que han format part de les nostres vides. Aquelles que encara hi són i les que ens han anat deixant, tot i que romanen en la nostra memòria, en la nostra forma de ser, en aquelles regressions que fa la nostra ment en passar per davant de la que va ser casa seva. Ara buida.

Buida de la seva presència física i buida de l’esperança de tornar-hi a tenir vida, perquè algú ha decidit que la memòria sigui com les bossetes de congelador, que es poden tancar hermèticament.

Però nosaltres, com t’he dit, volem conjugar en present la memòria, i per això necessitem cases.

Per a nosaltres aquestes cases són com els càntirs que portaven aigua a les cases, indispensables recipients per a la vida. Per això no les podem entendre com a mer immoble o com un actiu financer. Volem entendre les cases com aquesta estructura bàsica que ha de permetre sostenir els pobles plens de projectes de futur. Que les valentes que han decidit continuar la seva vida a l’àmbit rural tinguin oportunitats per habitar-hi, que les audaces que volen provar de canviar les ciutats per un poble tinguin com fer-ho. Perquè si tanquen l’ambulatori, el bar, l’escola o la cooperativa agrícola serà per falta de gent, responsabilitat de governs que no hi ha posat la mirada a temps i culpa de les que poden obrir la casa, mausoleu d’una memòria llunyana. Us hi vàreu negar aferrant-vos a la clau i pensant-vos que aquella casa sols us pertany a vosaltres.

El dret a la propietat us dona la possibilitat de fer el que vulgueu amb la casa. Per això apel·lo al vostre amor, perquè em sento legitimat a demanar-vos que deixeu l’egoisme de la propietat i penseu en la pertinença de la comunitat.

Res més bell per la memòria d’una casa que seguir fent història.

Per Sebastià Mata Molinero, membre de Ruralitats Comunitàries.