Dret a l’habitatge vs. dret a la propietat

“L'habitatge és una de les preocupacions més importants per a la ciutadania catalana, que veu com d'anys ençà els preus d'aquest bé de primera necessitat han augmentat molt pel damunt del seu salari, cosa que obliga les famílies, en el millor dels casos, a endeutar-se fins a límits que posen en perill llur capacitat de consum, amb terminis d'amortització dels préstecs cada cop més llargs i subjectes als riscos i les incerteses davant canvis futurs, siguin laborals, familiars o de tipus d'interès.”

Aquesta introducció bé podia ser l’inici de qualsevol pla d’habitatge, acabat de redactar, d’algun municipi de Catalunya escollit a la babalà. També podria ser el primer paràgraf de molts informes sobre habitatge a les taules de responsables polítics. O potser serien les primeres frases d’una moció que vetlla pel dret a l’habitatge.

Podria ser qualsevol d’aquestes coses, però forma part del primer paràgraf del preàmbul de la llei 18/2007 del dret a l’habitatge, que el 28 de desembre de 2007 (sense ser una innocentada) va aprovar el parlament de Catalunya i que des del 9 de gener de 2008 és publicada al DOGC i, per tant, vigent.

A prop de complir 16 anys, aquesta llei no ha perdut vigència, es conserva francament bé. Malauradament, l’anàlisi del seu preàmbul també té un aspecte juvenil. Res ha canviat. Malgrat ser una llei valenta, que aporta eines per a fer complir la funció social dels habitatges en contra del seu valor de mercat, aquesta llei encara està per desplegar.

I els mals auguris diuen que no ho farà aviat. El paradigma de la propietat privada com a primer manament de la llei del capitalisme ens aboca a sotmetre’ns al valor d’ús per damunt del valor social dels habitatges.

Aquesta llei va tenir un pecat original, això sí, s’havia “descuidat” de donar la mateixa condició d'inadmissible a un habitatge buit en un poble que en una ciutat. Afortunadament, hi ha grups de pressió que funcionen per l’interès públic, i després de denunciar-ho una vegada i una altra, al final, 14 anys des de l’aprovació de la llei, es va esmenar aquest greuge.

Ara que sabem que una casa buida en un poble tampoc compleix la seua funció social, i que així ens ho diu la Llei, potser és hora d’encetar el debat crític de fins quan hem de tolerar cases buides als pobles mentre creix la demanda per residir-hi? Quan el creixement continu de la població a Catalunya exigeix més oferta d’habitatge, quan els creixements urbanístics s’han demostrat ineficients i amb una demanda de matèries primeres i d’energia que, en plena crisi ecosocial, és difícil de justificar mentre hi hagi cases buides esperant ser habitades per complir la seua funció inicial: la de ser habitatge.

Fins quan admetrem que un dret individual, el de la propietat privada, trepitgi el que el mateix preàmbul de la llei 18/2007 considera un servei d’interès general com és l’habitatge social? Per què detestem els bancs i fons voltor que especulen amb el dret a l’habitatge, i empatitzem amb aquelles persones que no lloguen la casa apel·lant a casuístiques minoritàries?

S’ha ridiculitzat fins a l’avorriment la imatge de Chávez passejant-se i assenyalant elements per a l’expropiació. Els gurus neoliberals s’han encarregat de demonitzar aquesta figura quan serveix per a competir amb el mercat privat (no quan funciona per enriquir-lo), però la llei 18/2007 de Dret a l’habitatge ho contempla com a eina si no es compleix el deure de conservació i rehabilitació, així com contempla el lloguer forçós on s’acrediti demanda forta de lloguer combinada amb habitatges buits.

Si realment l’habitatge és una preocupació de la ciutadania de Catalunya (que crec que ho és), cal que ens comencem a significar amb aquelles iniciatives que lluiten contra l’especulació i que proposen solucions comunitàries, fora del mercat de consum, per donar dret a l’habitatge.

Per Sebastià Mata Molinero, membre de Ruralitats Comunitàries.