La clau del sistema públic de salut

El meu primer metge de família es deia Gamarra. Va atendre també la generació anterior a la meva i apareix a les històries de família que s’expliquen. La seva proximitat, el seu coneixement de la família, les seves visites a domicili amb el seu maletí. Encara no s’havia implantat el sistema públic de salut.

Aquest metge va passar després a integrar-se al sistema públic. I es comptava cada cop amb més recursos, professionals, mitjans. Però l’evolució positiva del sistema que vam conèixer a les darreres dècades del segle passat no només s’ha frenat, sinó que sembla no sostenir-se.

Escoltem notícies gairebé cada dia de les queixes del personal sanitari. Es queixen per les seves condicions de treball, que no els permeten donar una bona atenció. A més, en nombroses converses col·loquials apareixen exemples de què els serveis de salut no estan a l'altura del que esperem o necessitem.

Direm que el problema són els recursos econòmics cada cop més reduïts. I no ens faltarà raó. Però, precisament quants menys recursos disposem, més responsables hem de ser en com els utilitzem. Per això reflexiono sobre quines han de ser les prioritats a l’hora d’assignar recursos a la sanitat pública.

La clau d’una bona atenció sanitària depèn en un percentatge altíssim de com els metges i professionals visquin la seva feina. Si els agrada la seva professió, si els agrada aprendre i créixer amb ella i fer-ho cada cop millor, i si treballen amb autonomia, podent prendre decisions que milloren la manera com atenen els seus pacients i com interactuen amb altres professionals, estic segura que l’atenció mèdica serà molt millor que si treballen de manera alienada, fragmentada i precaritzada. Infinitament millor. Però les tendències no apunten en aquest sentit. Ho desenvolupo amb tres exemples.

Aprofitar les vocacions. Moltes i molts joves estan renunciant a la carrera de Medicina per no haver aconseguit la nota de tall, tot i ser estudiants brillants. Això està passant ara, i no obstant hi ha places de metge que no es poden cobrir per falta de professionals. A la vegada estem atraient persones formades en altres llocs per cobrir aquestes places. A primera vista, si volem enfortir la sanitat pública sembla un error greu no aprofitar més les vocacions pròpies i no tractar la formació dels professionals com un tema estratègic.

Polítiques sanitàries que tinguin cura dels professionals, que ajudin al seu desenvolupament. Els professionals no tenen temps ni recursos per a la formació continuada, esquerda que aprofita la indústria farmacèutica per a cobrir-la, òbviament, orientant aquesta formació als seus propis interessos. No es valora els professionals sanitaris per criteris que tinguin a veure amb la seva pròpia pràctica, sinó que gairebé exclusivament se’ls valora en funció d’elements externs (recerca, articles publicats...), lligats també a la indústria. I, finalment, la valoració i el prestigi social de la sanitat pública s’està enfonsant i poc s’està fent des de les institucions per capgirar-ho.

Promoure l’autonomia dels professionals a la feina. Algunes persones potser interpreten alguna cosa diferent del que vull dir. No vull dir que els metges ni cap altre personal sanitari treballi sense coordinació amb altres professionals. No vull dir que els professionals hagin de seguir unes pautes preestablertes que els permetin treballar sols (i gairebé sense pensar-hi ni aprendre). Vull dir que els professionals han de poder prendre decisions sobre la manera com atenen, sempre tenint en compte que hi ha un marc, uns límits i una meta. Vull dir que cal promoure l’autonomia perquè aquesta professió s’exerceixi amb llibertat i s’apliqui en cada cas el millor coneixement col·lectiu de què es disposi, que els professionals no només s’ocupin de la seva consulta, sinó que analitzin, juntament amb altres persones, millores i propostes per al seu propi centre i per a la seva interrelació amb els altres centres, sempre per a donar el millor servei.

El primer punt té a veure amb una estratègia de país. El segon i el tercer també, però una vegada transformat el marc d’actuació, la seva materialització s’ha de concretar en la mateixa dinàmica de cada centre d’atenció primària o cada hospital. Cada centre requereix una gestió i aquesta ha d’estar orientada a millorar la seva capacitat col·lectiva per a donar respostes. Cal generar sistemes de gestió participativa perquè els professionals puguin aportar i corresponsabilitzar-se de la gestió.

En la mesura que separem la “gestió” de l’activitat, correm el risc que la gestió no s’orienti a cobrir les mancances reals que tenim, que no estigui al servei de la millora de l’atenció mèdica.

La manca de gestió o la “gestió” deslligada de l’activitat, deriva a més en què el sistema no és capaç de valorar l’aportació dels professionals més lliurats i compromesos, donar-los ales perquè sentin que val la pena continuar treballant amb afecte. I, per contra, les pràctiques abusives de determinats professionals, pocs, però n’hi ha, queden dissimulades generant en les persones més implicades una sensació d’injustícia i abús, ja que el seu sentit de la responsabilitat els porta a una sobrecàrrega afegida. El sistema se sosté gràcies a la impagable entrega de molts i moltes professionals que creuen en la seva feina i ho donen tot. Però no és pas una situació sostenible. Són persones. Moltes acabaran cremant-se.

Com seria de diferent si aquestes persones compromeses amb la seva professió tinguessin espais adequats per a aportar les seves idees de millora i es gestionessin els serveis des d’aquestes claus. Escalant propostes fins als comitès de direcció, àrees i departaments de les institucions. Seria, certament, molt diferent.

Hi ha motius de sobres per intentar promoure aquests models de gestió. Ens hi va la salut.