Acollim les resistències de les organitzacions en la transició cap a la igualtat en clau de gènere

D’entrada, quan reflexiono sobre el concepte de resistència penso en l’esperit que defineix el moviment social de base: manifestacions, brodats, actes de protesta, la solidaritat que uneix. També en la memòria de classe, que m’ha ensenyat que la resistència és l’altra cara de l’opressió. Exercir-la és quasi un deure de vida per les que treballem i ens relacionem des d’altres imaginaris no hegemònics.

Ja fa temps que aquest esperit ha esquerdat les esferes laborals, institucionals i polítiques, obligant-les a definir noves agendes de responsabilitat vers les desigualtats i el dèficit de sostenibilitat global. Des d’aquí, s’han exigit mesures per la transformació de l’economia del lliure mercat i l’erradicació de l’explotació social i mediambiental que el sustenten. Les polítiques feministes són, en part, una versió descafeïnada del retorn d’aquest deute institucional, sobretot quan es tracta de fer justícia al moviment antiracista; però, nascudes de l’activisme, resulten una oportunitat de transició (eco) feminista per a organitzacions i entitats. Reflecteixen eines d’accés al mercat laboral, a la salut sexual i reproductiva, la corresponsabilitat de les cures, suposen l’aplicació de la transversalitat de gènere als estudis científics, de coeducació, urbanisme, etc., i adopten formes d’autodefensa feminista vers les violències masclistes.

Contràriament, aquells qui mai no han vist trontollar els seus drets, davant d’aquestes polítiques, es regiren a la cadira i diuen que no n'hi ha per a  tant, que això de la igualtat ha anat massa lluny (recordem els resultats de la primera enquesta del CIS sobre percepció de les polítiques d’igualtat). Podria semblar poc rellevant el fet que les dones seguim dedicant quatre hores més de temps al dia a les tasques de la llar i la criança. Però aquesta realitat ens fa precàries, perquè ens obliga a reduir la jornada laboral, el temps dedicat a fer esport, sopar amb les amigues, fer política o escriure un assaig.

Trec a la llum aquestes dades que coneixem de sobres perquè vull anar a les despulles de la qüestió. La divisió sexual del treball, la feminització de la pobresa i l’economia submergida de la cadena global de les cures ens expliquen com operen les opressions del classisme, racisme i de gènere en el si de la quotidianitat, frenant el desenvolupament personal i professional de les qui ho patim. Enfadar-nos ens ha dut a les polítiques feministes. Però, en l’exercici de fer-les reals, ens han esquitxat les indiferències i les pors de qui són acompanyades per fer la transició cap a la igualtat.

En aquests moments de tensió, per sort, no tot té a veure amb els privilegis i la resistència individual. Afortunadament, hi ha altres motius que treballant plegades ens permeten trobar-nos i celebrar-nos. Aquestes resistències es poden acollir en clau de gènere.

Habitualment, en el context laboral, fem grans esforços per apagar els focs del dia a dia i complir amb les feines assignades. Si a tot això li afegim l’elaboració d’un Protocol de prevenció d’abordatge de les violències masclistes i un Pla d’igualtat, el més comú és sentir frustració. Tanmateix, aquest sentir té a veure amb la desconnexió i la inconsciència vers les desigualtats, fet que es pot revertir amb formacions de sensibilització, compartir experiències, mostrar dades irrefutables, o escoltar relats d’altres entitats que han passat per aquí.

Els motius de la indiferència o les tensions en el si de l’equip acostumen a ser indicadors de qüestions estructurals de l’entitat que necessiten una revisió i actualització profundes. La millor notícia és que podem anar més enllà dels símptomes i adoptar altres maneres de funcionar i comunicar-nos que tenen a veure amb la perspectiva de gènere i interseccional.

Sabem que allà on hi ha poder, hi ha resistència, però mai s’està sola! Segur que a la teva entitat hi trobes aliances. I si no hi són dins, busca-les fora, perquè la lluita feminista és i serà col·lectiva.