Una mirada no capitalista en el treball amb joves

Les entitats que treballem per voluntat i vocació enmig de la vulnerabilitat veiem com, any rere any, les diferències socioeconòmiques s'estiren, la precarietat és cada cop més precària i, a l'altre extrem, les xifres superen de fa temps l'obscenitat. Immersos entre discursos econòmics ultraliberals que justifiquen aquesta fractura per l'oportunitat de formar part de la minoria més afortunada, la temptació de deixar-se arrossegar per l'espiral capitalista és permanent. Fins i tot quan somniem un món més just, la competició ferotge del model intenta escolar-se per totes les escletxes de la nostra pràctica diària.

Ens agrada tenir la sensació que el nostre esforç ha de servir per a transformar alguna cosa. Que la voluntat de treballar en la vulnerabilitat ha d'apuntar sempre a superar-la i que, per tant, un objectiu central hauria de consistir a poder anar eliminant els aspectes més assistencials de la nostra feina, per quedar-nos, només, en els formatius, d'acompanyament, d'empoderament i de construcció de teixit social i comunitat, però mig atrapats en la inèrcia frenètica de tota la societat, mig colgats amb la llosa de les petites i grans burocràcies, molt sovint ens hem d'acabar conformant posant pedaços.

Som conscients, també, que el mercat laboral cap al qual acompanyem les persones és capitalista i competitiu, com ho són molt sovint les seves pròpies expectatives, i si en aquest camí, algunes d'elles aconsegueixen realment transformar aspectes importants de les seves vides que els permetin ser més felices o patir menys, acabem considerant que l'esforç paga la pena.

En aquest sentit, el treball per a l'acompanyament a la inserció sociolaboral amb joves és especialment reconfortant. És, possiblement, el col·lectiu més mal·leable, amb més potencial (bona part del projecte de vida hi és encara en potència) i amb més capacitat d'aprenentatge. Sovint tenim la sensació que n'hi ha prou generant petits espais d'oportunitat, amb una mirada neta i positiva, confiar-hi plenament i fer-los sentir aquesta confiança, reconeixent-los els avenços i acompanyant amb delicadesa els retrocessos (que també hi són). Partir de la base que volen aprendre i que volen treballar, per la qual cosa cal oferir-los espais de formació i de treball.

Cal tenir clar, però, que els canvis volen temps, i com més crua és la realitat a transformar, més intensitat i presència requereix l'acompanyament. Aquesta presència ha de ser física i, sobretot, emocional. Amb moltes hores de participació setmanal, processos de llarga durada i en els quals els aspectes vinculats amb l'autoestima hi siguin nuclears.

Incorporem els incentius a la participació en els projectes, no com una ajuda, sinó com una recompensa a l'esforç, perquè poder cobrir els mínims (per mínims que siguin) és sovint el que permet processos de llarga durada, però és bo que sigui des d'una perspectiva emancipadora i de guany d'autonomia i responsabilitat. Els tallers són productius, amb la qual cosa hi ha un cert nivell d'autogestió, per bé que l'esforç en l'aprenentatge de la llengua o les matemàtiques (per exemple), es consideren tan dignes de recompensa com les hores de taller.

Al fons de tot, hi ha la creació d'espais educatius acollidors; espais diversos amb una premissa clara: el rebuig a qualsevol forma de discriminació; espais de llibertat i corresponsabilitat; espais que, sense deixar de tenir un ull a allò que es trobaran al llarg de la seva vida laboral, intentin actuar de mirall d'allò que ens agradaria que fos aquest entorn.

En aquest sentit, un dels reptes més grans que veiem rau en com afrontem la tendència a la fragmentació i la compartimentació en el món social. No veiem com a negativa un cert nivell d'especialització en el qual les diferents entitats afrontin d'una manera específica determinats reptes vinculats a determinats col·lectius, però això requereix un nivell alt de generositat en la coordinació i en el treball en xarxa, per evitar el risc permanent que aquelles persones que pateixen més d'un factor de vulnerabilitat, en comptes de ser responsabilitat de totes, acabin no sent-ho de ningú.

Es tracta, al capdavall, de fer allò que totes diem, i tant ens costa fer: posar les persones al centre; partir de la base de la cooperació i no de la competència; eliminar de la nostra pràctica, la lògica capitalista.