Lamine Yamal i el dret a fracassar

Lamine Yamal té els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà espanyol. També, el dret a fracassar.

Aquests dies les tertúlies han bullit d'emocions i pensaments viscerals amagats sota una pàtina de reflexió sociològica. La celebrada victòria de la "Roja" a l'Eurocopa ha alimentat els ànims i el discurs d'alguns tertulians de ràdio i de barra de bar, posicionant-se incondicionalment a favor de la immigració i, sobretot, celebrant una nova realitat social difícil d'empassar als ulls racistes dels partits d'ultradreta, catalans i espanyols, i xenòfobs. I tots i totes, qui més qui menys, caiem en dues trampes: la de justificar les bondats de la immigració per la seva utilitat o pel valor que genera, i la de seguir parlant de migració quan ens referim a un jove espanyol racialitzat. Ser d'origen migrant no et fa ser migrant. O dit d'una altra manera, quantes generacions han de passar perquè el fet migratori dels teus avantpassats quedi tan diluït que ja no t'identifiqui? I si no és així, quants de nosaltres no seríem, encara, migrants?

Lamine és un jove carismàtic que desborda tanta qualitat futbolística com il·lusió pel seu futur i orgull pel passat de la seva família. El seu èxit és el dels seus pares, obligats a migrar a la cerca d'una vida digna. Els seus gols travessant les xarxes de les porteries de França, d'Anglaterra, d'Alemanya o d'Itàlia és l'èxit dels seus pares, avis, tiets i molts d'altres migrants, superant les tanques de la frontera Sud.

Lamine signa els seus èxits reivindicant el codi postal de Rocafonda, el seu barri de Mataró i el "femer multicultural de Catalunya" per als líders de Vox. Des de la seva posició triomfal té el privilegi de poder exhibir amb orgull el seu origen, sabent que generarà més respecte que temor. Però el barem de l'èxit a Rocafonda és molt més modest que les victòries de Lamine, tot i que no menys meritori. Triomfar és aconseguir els papers que et permetran viure en un marc de legalitat; que no t'aturi i t'identifiqui la policia a cada cantonada pel teu aspecte racialitzat; aconseguir un contracte digne, sense abusos; veure com els teus fills van, cada dia, a l'escola, com si fos el més normal del món, i que ho aprovin tot, malgrat no poder oferir-los les millors condicions per a l'estudi; anar al metge i rebre medicaments; que et lloguin un pis; que no et vegin com un invasor... Si vius a Rocafonda, o a la Torrassa, a l'Hospitalet, a l'Almeda de Cornellà, a Salt, a la Salut Alta, a Badalona, o a tants d'altres barris receptors de la immigració, triomfar és viure normal. I quan no se'n surten, els seus fracassos són personals o són col·lectius?

Cap jove, ni els nascuts aquí ni els vinguts de fora, hauria d'estar obligat a assolir cap altre èxit que no sigui intentar tirar endavant, per poder exhibir amb orgull el seu barri. Defensar la immigració pel valor que genera, o sigui, capitalitzar-la, és una argumentació tan poc ètica com ho és condemnar les persones migrants i perseguir-les sense treva per la seva falsa il·legalitat. Migrar i ser acollit són drets humans bàsics, sense lletra petita. Perquè, triomfar professionalment a la vida, no és cap deure.