El retorn incòmode de la política industrial

Després del repunt de l’economia global posteriorment de la COVID19, l’estancament de les majors economies globals l’any 2023 ha tornat a fer-se palès, amb la crisi climàtica com a teló de fons: el ritme de creixement de les principals potències mundials s’està afeblint. La productivitat està estancada i els programes ambiciosos d’inversions en renovables se suspenen per manca de rendibilitat. En aquest context, el dogma de la no-intervenció i el mercat com a solució global als problemes de la humanitat. Sembla que està quedant relegat al discurs de l’extrema dreta, amb personatges com Milei al capdavant. Alhora, s’està construint un nou consens al voltant de les oportunitats que ofereix la intervenció pública en l’economia: els projectes polítics de la majoria de forces tant de dreta com d’esquerra constaten des de ja fa un temps la necessitat de retornar a la política industrial. Aquest passat mes de maig, una llista d’economistes i premis Nobel van fer pública la Declaració de Berlin, un manifest que planteja la necessitat d’intervenir en l’economia al servei de la gent. Pels que sempre hem sigut crítics amb el lliure mercat i reclamem direcció pública i comunitària de l’economia és sens dubte una bona notícia, però més enllà del titular, cal parar atenció al contingut, perquè no és igual qualsevol política industrial.

La primera mostra van ser els Fons Next Generation Europe. El shock pandèmic i l'experiència de l'última gestió de la crisi va qüestionar la idoneïtat del projecte de l’austeritat, i es va apostar per la inversió pública massiva, amb un discurs enfocat a la sostenibilitat i a la inclusió. Aquests fons van ser rebuts amb optimisme i llegits com una finestra d’oportunitat. Malgrat tot, no han comportat cap mena de transformació. Sense evidències clares de l’impacte que hauran generat a nivell productiu, el seu disseny i desplegament s’ha caracteritzat per l’acumulació del capital com a principi civilitzador, els mercats globals com a espais preferents, les empreses transnacionals com a protagonistes i els megaprojectes com a eina inqüestionable. Segons dades de la Generalitat de Catalunya, les empreses que més diners han rebut a Catalunya han estat Adamo Telecom Iberia, fusió de Más Móvil i Orange i propietat del fons d’inversió Ardian; grans empreses automobilístiques com Seat; i grans empreses d’infraestructures com Sacyr, Acciona o FCC.

Però a més, aquest primer intent de renovació ecologista del keynesianisme està deixant pas al clàssic keynesianisme bel·licista de la guerra freda. En aquest sentit, la Comissió Europea ha presentat recentment la primera estratègia industrial de defensa a nivell europeu. Entre altres, recull l’objectiu d’augmentar el comerç intracomunitari de defensa i que el 50% del material que es compri estigui produït dins de la Unió abans del 2030.

En aquest taulell de joc, Catalunya és la cinquena comunitat autònoma que més produeix per l’exèrcit de l’Estat espanyol, amb unes vendes que van arribar a ser l’any 2022 de 935,76 milions d’euros, segons dades del Centre Delas.  És també un territori marcadament exportador, amb vincles importants amb les principals economies del centre europeu, capdavanteres en generar les narratives associades a l’economia de guerra. Les exportacions catalanes van destinades a Alemanya i a França, sobretot  a sectors que són proveïdors de la indústria de defensa, com la indústria química, siderúrgica i de transport. Aproximadament el 27% del total exportat se’n va a aquests països, i els sectors que poden ser proveïdors acumulen prop del 50% de les exportacions totals.  

Més enllà dels cants de sirena, la realitat constata que, amagat rere el relat de (eco)transició, la onada neokeynesiana amaga un horitzó inviable i insostenible a favor del poder corporatiu. Les dificultats que enfronta l’acumulació a nivell mundial exigeixen la intervenció de l’Estat, que desvia recursos públics al rescat dels beneficis privats en nom de la sostenibilitat, aplica aranzels en nom del lliure mercat, i augmenta el pressupost en defensa per la pau. Si la pandèmia semblava que havia dut als Estats a fer una reflexió, la realitat avui ens diu que no va ser en profunditat, i els reptes del present exigeixen força més que un rentat de cara al neoliberalisme i solucions del segle passat.