Per què el món és tan bonic?

Robin Wall Kimmerer explica que les roselles i el blat creixen junts a les vores dels prats, perquè l’espectacular combinació del roig i el daurat fa una proposta exquisida a la vista dels insectes. Gràcies a aquesta unió bellíssima, unes pol·linitzen més i les altres s’alimenten més. Binomi d’èxit. Però, cada cosa bonica té la seva explicació científica basada en la supervivència? Avui, davant d’aquest paisatge em pregunto: per què és tan bonic? I una posta de sol? Josep Maria Esquirol diu que és així per ser mirada. I la tardor, també?

L’única resposta convincent que he trobat ha estat la bellesa. La bellesa del món és sense perquè. La bellesa és. Així, gratis. Tan senzill com un regal. En sànscrit hi ha una paraula que significa, en un sol mot, l’emoció que et provoca veure un paisatge bell. Un dia estàvem conduint cap a casa i el pare em va demanar que frenés. Va sortir del cotxe i es va quedar quiet mirant el cel. Quan va tornar em va dir: hi havia un núvol massa bonic per passar de llarg.

Penso que gràcies a la seva bellesa, el món ens fa com som. El món és bell perquè ens omplim d’ell. El món és bell perquè ell és el mestre i gràcies a ell nosaltres ens formem. I ens tornem bells i bondadosos i generosos. Perquè som una sola cosa. Avui, a dalt d’aquestes muntanyes, entre l’aigua, el cel i la molsa m’he sentit roca. M’he sentit part d’això. La immensitat de les muntanyes em podrien haver fet sentir petita però em xiuxiuejaven qui era jo.

I amb l’escalf de la pedra, m’he sentit a casa. Tothom em pregunta: Hi vas sola? I jo només responc: al bosc, hi ha de tot, menys soledat.

Em pregunto quantes plantes, mosques, formigues, feristeles, ratolins, escarabats, cucs, hauran sigut alimentats per la Cuca. Ella, d’esperit salvatge, va decidir anar a morir al bosc. Lluny del parquet, del ciment, dels cotxes, dels nens que criden i les cerveses. I allà, al bosc, ja ho sabien. Ja l’esperaven. Els animals i les plantes tenen un llenguatge intern savi. Totes s’ho van xiuxiuejar – per les arrels, entre els bolets, la saba, aquella rosada portava la notícia: ja ve! Totes es van preparar. Les violetes es van posar en rotllana, la molsa a la part central, ben tova, la sajolida a cada cantonada i la malva, evidentment. També hi havia romaní i campanetes i timonet i fins i tot va florir el saüc. Els conills van reunir el seu pèl per abrigar-la, que al febrer encara feia fred. Les garses amb els seus branquillons van fer-li un niu. Les formigues es van encarregar que no hi faltés res. El til·ler va deixar que un raig de sol li passés per entre les branques, perquè sabia com li agradava el sol a la seva pell negra, càlida. I el mussol va fer sortir la lluna. I així, tranquil·lament, en aquell llit de molsa va decidir regalar el seu cos a aquell bosc. Ell et va donar casa i tu li vas donar aliment.

La natura està tan ben dissenyada que a vegades, et sap com greu d’entrar-hi. Jo sempre hi entro amb una reverència. Demanant permís, com quan entres a casa d’altri. La resposta sempre és: benvinguda. Hi ha maduixetes de bosc a la vora del camí per fer-m’ho saber. El llenguatge de la natura. Jo em comunico amb paraula, ella amb maduixa, herba, flor, riu, núvol, pedra.