Duralex o el cooperativisme com a resposta

Aquest estiu hem tingut la bona nova que Duralex, l’empresa francesa que feia la mítica vaixella de vidre groguenc resistent, entre altres productes, esdevé una cooperativa. D’ara endavant tindrà el nom de Societat Cooperativa Obrera de Producció, la resposta trobada pels treballadors a dues dècades de dubtes financers que han portat l’empresa a una suspensió de pagaments. Se salven així 226 llocs de treball. És una estratègia feta de la mà de l’associació ecologista Robin des Bois i de l’administració local d’Orleans. Molts factors per a una bona pensada.

Tot sovint quan ens mirem el cooperativisme a casa nostra pensem en models d’emprenedoria. Certament, hi ha molts projectes que poden eixir des de zero, amb la força de persones disposades a impulsar aquests projectes. I sí, poden ser cooperatives de treball associat o altres models –cooperatius, com les cooperatives d’usuaris, o amb una altra forma jurídica, com associacions amb activitat econòmica.

Ara bé, si som realistes, és molt difícil que el cooperativisme triomfe construint-se des de zero a sectors en què cal una inversió molt gran. La indústria és el gran paradigma. Quants diners cal posar per a fer una fàbrica? Quantes persones es precisen en la manufactura? Quina qualificació han de tindre aquestes persones? Efectivament, la viabilitat econòmica de la indústria precisa d’una acumulació de capital inicial molt important, un esforç econòmic que dificulta poder impulsar un projecte des de zero.

No debades, l’àmbit industrial està mancat de projectes d’economia social i solidària, amb honroses excepcions, i, alhora, topa amb contradiccions perquè és molt difícil mantindre un model totalment democràtic en organitzacions grans i un compromís ambiental inequívoc en activitats que tenen sí o sí un cert impacte ambiental. En tot cas, el repte és precisament com teixir models democràtics i fidels als valors de l’economia social i solidària a projectes que tenen poques referències dins d’este model econòmic i, per tant, hom els imagina amb un funcionament capitalista clàssic.

Si hem de treballar per una transformació ecosocial real, no val a quedar-nos fent diaris assemblearis –sí, m’estic tirant pedres a la teulada per partida doble; com a periodista d’elCugatenc i col·laborador de Jornal.cat– sinó que hem d’aspirar a molt més. La qüestió és com aconseguim aquest molt més i quines aliances trobem perquè l’inici no siga inabastable. En això Duralex mostra el camí.

La força dels treballadors, però també suports de la societat civil i de la institució són indispensables. Estem acostumats a veure l’administració pública a posar milionades a multinacionals per a instal·lar-se o mantindre les seues activitats. Sense eixir dels Països Catalans, la Ford a Almussafes (País Valencià), el grup metal·lúrgic Celsa (Catalunya) i Fiten i altres empreses del sector turístic (a Mallorca però, de fet, a tots els Països Catalans). Cap sorpresa, però sí la caiguda del mite de la mà invisible. L’intervencionisme de l’Estat –en un sentit ampli– serveix al capital, en resum.

Podem estar més o menys d’acord amb les regles del joc, però malauradament, no sembla que vagen a canviar a curt termini. Així que és lícit el debat sobre quin paper poden jugar les administracions públiques en el foment del cooperativisme més enllà de benintencionades, encotillades i cosmètiques línies de subvenció. Si les grans multinacionals reben quantitats ingents de diners públics, no els hauria de rebre també –o en lloc de– el cooperativisme i l’economia social i solidària? O és que les administracions públiques es creuen l’economia social i solidària com un titular bonic però poc més?

Són aquestes, i Duralex n’és l’exemple, les que poden aconseguir reindustrialitzacions cooperatives, que alineen tots els sectors econòmics, i en especial l’industrial, amb uns valors i pràctiques que ens permeten imaginar un futur més igualitari, democràtic i ambientalment viable. Si no ho fem, seguirem amb les dinàmiques de sempre i Duralex seguirà sent una anècdota.