La importància de les pràctiques feministes en la producció audiovisual

Els rodatges solen ser espais estressants i travessats per estructures de poder molt marcades. Hi ha una altra manera de treballar-hi? Es poden transformar en un entorn segur i respectuós? Conscients de les desigualtats i dinàmiques de poder en la indústria audiovisual, les associacions de dones cineastes estem impulsant noves pràctiques en la producció audiovisual que prioritzin la cura, la prevenció d'abusos i la inclusió interseccional amb l'objectiu de trobar un canvi significatiu que consideri el benestar integral de tots els participants en la producció.

En aquesta línia, durant el passat Festival de San Sebastián, Dones Visuals juntament amb més associacions del territori, vam celebrar la taula rodona ‘La producción desde una perspectiva feminista e interseccional’. La taula va estar conformada per les productores Inés Nofuentes (Curuxa Cinema), Lara Izaguirre (Gariza Films) i Beli Martínez (Filmika Galaika), i moderada per Salima Jirari, consultora en diversitat al cinema i membre de l'equip de diversitat i inclusió de Dones Visuals.

Salima Jirari va iniciar la taula amb una reflexió: parlar de feminismes, qüestionar la norma i transformar la indústria, que avui dia sol anar acompanyat d'hostilitat. Moltes pensadores afirmen que els espais segurs i lliures de discriminacions, de prejudicis i de violències com a tal no existeixen, sinó que es construeixen. Des de Dones visuals, pensem que és crucial que festivals amb tanta visibilitat com Donosti, apostin per donar espai a continguts sobre feminismes, o com en aquest cas, pràctiques feministes en la producció audiovisual.

Beli Martínez, docent i productora d’obres com ‘Longa Noite’, explicava que en entrar a la indústria es va trobar amb dinàmiques molt abusives amb crits i exigències. Hem d’aguantar això? Hi ha alguna altra manera de treballar en un àmbit actualment tan jerarquitzat i accelerat com els rodatges?

La productora de ‘20.000 especies de abejas’, Lara Izaguirre, apuntava que en els rodatges existeix la por de perdre un minut de temps perquè són diners, estona de material de rodatges llogat, equip humà, etc. Per afavorir la conciliació, ella apostava per rodatges amb jornades més estàndards de vuit hores, encara que la producció s’allargui més setmanes.

Inés Nofuentes, productora de pel·lícules com ‘Ixcanul’, comentava que arran d'un viatge a Llatinoamèrica, va començar a fer un altre tipus de produccions amb equips més petits, intentant construir dinàmiques més cooperatives i relacionar-se posant més atenció als afectes i cures. “Cal ser coherents amb el tipus de cinema que volem fer”. Nofuentes assenyala que a Espanya és complicat portar aquestes pràctiques al model de producció de la majoria de pel·lícules perquè estan travessades per estructures de poder.

Aquestes són només algunes de les declaracions de la conversa que es va tenir per impulsar noves pràctiques en la producció audiovisual. És vital poder ocupar espais on explorar els desafiaments  i canvis que es proposen a la indústria i on parlar de la importància de polítiques de cures que assegurin un entorn segur i respectuós. La responsabilitat és de totes.

Es pot veure la gravació de la taula sencera al YouTube del Festival de San Sebastián.