A l’oficina on treballes, qui neteja el lavabo?

Els mesos de novembre i març acostumen a ser els moments de l'any en què dediquem més temps a parlar sobre els avenços i els reptes en l'aplicació de mirades feministes dins de l'Economia Social i Solidària (ESS). És cert que aquesta forma de fer economia, des de la justícia social i la cooperació, ens deixa un escenari clau per a la implementació de canvis profunds que afavoreixin la igualtat de gènere i combatin les violències masclistes. Però, al mateix temps constatem dia a dia que l'abisme entre teoria i pràctica, entre allò que anhelem i allò que acabem realitzant, dista molt d'assolir els objectius marcats.

Tenim clar que una mirada des dels feminismes ha de qüestionar les condicions de treball que perpetuen la discriminació. Per això, tot i que des de l'ESS s'obren oportunitats per implementar pràctiques laborals que facin front a les dinàmiques de poder per construir organitzacions que desafiïn les pràctiques patriarcals i jeràrquiques, pensem que encara ens queda molt recorregut per fer des dels nostres espais, associacions i cooperatives. La falta d'equitat, la discriminació persistent i la subordinació que la dona té vers els homes és un problema estructural que ha calat tan profundament que emergeix quan menys ho esperem, també en l'àmbit laboral.

Moltes de les nostres organitzacions ja fa temps que treballen per garantir estructures horitzontals o lideratges distribuïts, que vetllen per la sostenibilitat econòmica i emocional de les seves treballadores o que inclouen mesures laborals per la conciliació i el "bon viure". Però és des de la posició en què ja estem que llancem una reflexió, amb l'objectiu de continuar repensant-nos i fent que els llocs on treballem siguin cada vegada més acollidors per a totes les persones:

A l'oficina on treballes, qui neteja el lavabo?

Podríem haver triat alguna pregunta més, com qui està atenta de regar les plantes quan estan seques, qui s'adona que cal llençar restes de menjar de la nevera que s’han malmès, qui està pendent i apunta els aniversaris de les companyes al calendari compartit, qui prepara les aigües i els papers i bolis per les assemblees, qui fa un missatget a qui no ha pogut vindre perquè està malalta per saber com està…

Segur que moltes ja us heu fet aquestes preguntes, i més si feu servir eines com el balanç social per anar revisant quines són les companyes que s'estan carregant amb aquesta feina extra, reproductiva i emocional. Potser fins i tot, algunes reconeixeu aquesta feina i li poseu un valor monetari per equiparar-la a les feines més productives que realitzeu. Altres, potser, tot just esteu iniciant el procés de reflexió que us portarà a qüestionar-vos com ho heu fet fins ara.

A més, és fonamental tenir present que la càrrega de les tasques reproductives i de cura no es limita només als nostres espais laborals més immediats. Existeix una xarxa global de cura on, sovint, les dones migrades i racialitzades sostenen aquestes tasques en condicions precàries per permetre que altres puguin alliberar-se'n i dedicar-se a feines considerades "més productives". Aquest fenomen, conegut com a cadenes globals de cura, evidencia com les desigualtats de gènere, classe i origen s'entrellacen i es perpetuen a escala mundial.

Per això, si volem construir una ESS realment compromesa amb la justícia social, hem de reconèixer també la responsabilitat de no perpetuar aquestes dinàmiques colonialistes d'explotació i exclusió. Això implica repensar qui fa la feina de cura, tant en l'àmbit local com global, i lluitar per unes condicions laborals dignes per a totes les persones, independentment del seu origen o situació migratòria. Només així podrem avançar cap a una economia que no només qüestioni el patriarcat, sinó també les estructures racistes i colonials que continuen operant sota la superfície de les nostres pràctiques quotidianes.

Hem cooperativitzat les nostres feines, cooperativitzem també les cures!