La mirada cooperativa enfront de la indústria social

En la meva tasca com a formador de les noves generacions d’educadores socials que, ben aviat, hauran de sortir al carrer per afrontar una allau de problemàtiques de diversa naturalesa, però totes amb incidència directa sobre la vida de les persones, intento que interioritzin com a principi d’actuació que la persona és el fi de tota intervenció educativa.

Les professionals que ens dediquem a la intervenció social compartim l’objectiu de millorar la vida de les persones que atenem i, per fer-ho (i aquí va una altra de les idees que intento transmetre) l’educadora és, en si mateixa i, en tots els casos, el millor recurs del qual disposa per acompanyar les persones en la consecució dels seus objectius de millora.

Ens movem en escenaris d’intervenció molt complexos: joves migrants no acompanyats, violència masclista, sensellarisme, addiccions, infància i adolescència en situació de risc, soledat no desitjada... i un llarg etcètera que ens impulsa a oferir el millor de nosaltres mateixes per tal que les persones que atenem puguin superar els entrebancs de la vida i seguir el seu camí.

Les intervencions que com a professionals portem a terme es desenvolupen, inexcusablement, en entorns organitzacionals dissenyats per facilitar aquesta intervenció i garantir, d'alguna manera, que es disposen dels elements bàsics per planificar les diferents fases de l’acció i apropar-la a una resolució positiva que permeti cobrir les necessitats ateses. Però vet aquí que, quan preguntem a les educadores sobre quines són les principals dificultats que han d’afrontar en el seu dia a dia, sovint es refereixen a qüestions vinculades a les estructures organitzacionals en les quals desenvolupen la seva activitat. 

El terme ‘indústria social’ no és d'ús comú, però el considero apropiat per definir el constructe empresarial de caràcter privat erigit al voltant de les necessitats de les persones dintre de l’àmbit d’actuació de l’educació social. Pel meu entendre augmenta el risc d’eixamplar la distància entre els objectius de ‘la indústria’ i les necessitats de les persones que atenem. El fet que l’educadora no disposa de llibertat per poder intervenir és una evidència, però fins a quin punt aquesta manca de llibertat obeeix en part a la necessitat d’aquesta indústria social d’assolir prioritats empresarials que res tenen a veure amb l’objecte final de la nostra acció professional?

La resposta a aquesta pregunta requereix segurament un estudi en profunditat que interpel·li les experiències de les educadores que ens trobem a primera línia, però des de la meva perspectiva, aquest risc no és menor. 

Una de les eines per garantir que les professionals de l’acció social disposin de tots els recursos possibles minimitzant el risc exposat anteriorment és la fórmula cooperativa. Dintre del camp de l’atenció social, les cooperatives que agrupem professionals amb el doble rol d’intervenció educativa i gestió de l’entitat som encara minoria, però esperem que aquesta realitat millori gràcies als esforços que s’estan realitzant, entre d’altres, per la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, i més concretament, des de la Sectorial de Cooperatives d’Iniciativa Social (Socialcoop), de la qual la nostra entitat en forma part.

La incorporació de la mirada cooperativa en la tasca de la intervenció social, en tots i cadascun dels àmbits que ens ocupen, esdevé un factor de protecció clau per evitar la perversió sistèmica en la qual la persona pugui deixar de ser el fi de la nostra intervenció per convertir-se en un mitjà de les empreses per aconseguir els seus objectius econòmics.

El que és essencial de les cooperatives, la seva ànima i el seu batec, som les persones que les integrem i, en el cas de les professionals del camp social, aquesta essència rau també en la finalitat última de la nostra actuació. És per això que estic convençut que cal animar les professionals del sector a crear escenaris d’intervenció en els quals la presa de decisions obeeixi a criteris estrictament professionals, i en els quals la gestió pròpia dels recursos disponibles estigui orientada a possibilitar-ho. El model cooperatiu permet fugir de la mercantilització de l’atenció a les persones i diposita el poder de decisió sobre qui té la responsabilitat de caminar sense defallir al costat de qui els necessita.