La manca de pluges i la gestió que es fa del recurs de l’aigua són factors que han determinat la situació actual de sequera a Catalunya. No hi ha prou consciència social de com de necessari és aquest recurs per a poder fer possible que la vida existeixi. La planificació de l’aigua i les tècniques utilitzades per la utilització d’aquest recurs es converteixen en una fita important per a permetre, entre altres coses, un repartiment més just i una millor gestió de l’aigua.
¿Què passa quan, en un llarg període, un territori pateix una deficiència en el subministrament d’aigua? De cop, es parla de sequera.
El portal web de la sequerade la Generalitat de Catalunya, descriu aquesta situació com el desequilibri produït entre la disponibilitat natural d’aigua i el consum que en fa l’activitat humana. En aquests últims mesos hem sentit parlar molt d’aquest fenomen, consubstancial al Clima de la Mediterrània. Però, com hem arribat realment a aquesta situació?
Edurne Bagué, portaveu d’Aigua és Vida a Girona i membre de la càtedra UNESCO de desenvolupament humà sostenible per la Universitat de Girona (UdG), té clar que “la situació en la qual ens trobem, és el reflex d’una gestió no prou encertada dels recursos hídrics que tenim”.
La situació fa temps que s’ha anat tensant, no és nova, i la portaveu d’Aigua és Vida a Girona, explica que fa temps que es reclama abordar la qüestió des dels recursos que es tenen, des de la contenció de la demanda i no des de l’oferta, “si tu disposes d’una quantitat d’aigua, has de planificar en base al què disposes. Hi ha hagut molt poca consciència de fins a quin punt l’aigua fa possible que les coses existeixin i la vida sigui possible. Estem vivint per sobre de les nostres possibilitats. No es pot fomentar un model econòmic, on es posen per davant els marges de benefici sense tenir en compte el retorn que això pot tenir en termes d’ecosistema”.
La planificació de la gestió de l’aigua és fonamental
En la mateixa línia de la falta de planificació està Sergi Caballero, membre del Cercle Agró de l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central, permacultor, pagès i soci Fundador de Mas les Vinyes, “fa molt temps que sabem que no hi ha prou capacitat per abastir les produccions i els consums que s’estan posant a camp. Sabem fa uns anys que està plovent molt menys, tot i això no hi ha hagut una voluntat política de preveure i actuar a temps. Sembla que ens estiguem esperant, sempre, a què no hi hagi cap altra opció, quan en realitat tindria molt més sentit fer una previsió a anys vista i començar a treballar en aquestes estratègies”.
L’excepcionalitat de la situació ha fet que el Govern aprovés la Llei 9/2023, del 19 de maig, de mesures extraordinàries i urgents per afrontar la sequera a Catalunya. Aquesta llei té com a principal objectiu, garantir la disponibilitat del subministrament a través de les xarxes d’abastament d’aigua potable destinada a la població i evitar que pugui haver-hi una interrupció d’aquesta a les llars. Però, s’està tenint en compte a experts més diversos i/o la importància dels efectes devastadors de les mesures preses en altres sectors com l’agricultura o la ramaderia?
Precisament, durant el mes de juny, s’ha constituït la Taula Nacional de l’Aigua convocada per la Generalitat de Catalunya hi ha participat una trentena d’entitats entre administracions, agrupacions agràries, sindicats, organitzacions empresarials, ambientals, turístiques, de recerca i socials. L’objectiu és que esdevingui un espai de debat sobre els usos de l’aigua en el context de canvi climàtic i que permeti crear un marc de col·laboració entre els agents implicats per garantir un ús més eficient i sostenible dels recursos hídrics.“Hem de preparar-nos per canviar la manera de produir, d’aconseguir i també de consumir aigua”, ha subratllat Pere Aragonès que presidia l’acte.
Aigua és Vida, la Plataforma en Defensa de l’Ebre, Ecologistes en Acció, Ecologistes de Catalunya i el Grup de Defensa del Ter han presentat el document “Propostes per a fer front a la sequera i escassetat d’aigua a Catalunya”, un recull de les propostes sorgides, i consensuades per més de 25 entitats d’arreu del territori, a la Cimera Social per la Sequera, celebrada el mes de maig passat a Girona. Tot i l'agraïment al Govern català per la convocatòria de la Taula Nacional de l’Aigua, les entitats ecologistes demanen que “sigui un espai de co-producció de política pública, que estigui a l’alçada de la crisi que vivim i que no sigui un espai més de participació on no s’arriba a cap consens”.
La portaveu d’Aigua és Vida a Girona, Edurne Bagué, alerta de les conseqüències d’una mala gestió de l’aigua que poden provocar la centralització de l’aigua “com més falti, més la volen tenir centralitzada, perquè així podran decidir qui té accés i qui no en té i això és molt perillós”. Per això des d’Aigua és Vida, es treballa posant al centre la governança democràtica i la transparència de la informació en la gestió de la sequera.
No només no plou
A la falta d’aigua se suma el creixement de la massa forestal i la manca de gestió en el manteniment dels boscos. “Que no hi hagi unes lògiques sistèmiques de relació amb el camp, des de l’agroecologia, la ramaderia extensiva, que a més, ajuden a netejar el sota bosc, permeten mantenir-lo net i, per tant, amb menys risc d’incendis, és un problema”, afegeix Bagué.
Els efectes de la sequera, accentuats pel canvi climàtic, poden ser devastadors pels ecosistemes i per l’agricultura. Però malgrat alguns moviments des de les institucions públiques, Sergi Caballero, soci fundador de Mas Les Vinyes, insisteix que “no hi ha una mirada holística de la situació, la prioritat és el capital, el creixement, la productivitat i no hi ha una voluntat de fer polítiques valentes per frenar el que està passant”. Assegura que “si l’any passat en lloc de tallar el canal de l’Urgell, haguessin baixat el cabal, per exemple, un 50% doncs potser hauríem produït una mica menys de fruita, però n'hauriem pogut recollir l’any passat i també aquest”.
En la mateixa línia apunta Arnau Montserrat, activista social i agroecològic, “la majoria de les civilitzacions que han col·lapsat abans que la nostra, ho han fet perquè, entre altres motius, el sistema alimentari ha col·lapsat. Aquesta ha sigut la raó principal i crec que no hi ha prou consciència d’això”.
L’agricultura: la gran damnificada
L’ésser humà ha desenvolupat unes tècniques agrícoles a partir del patró climàtic vigent, basades en el creixement continuat de la producció i amb tècniques molt consumidores d’aigua, sobretot en l’extensió massiva dels regadius.
Per tant, un dels grans reptes és el de reordenar l’agricultura. La producció agrícola local i la ramaderia extensiva són imprescindibles per a garantir la sobirania alimentària de la població de Catalunya. Des d’Aigua és Vida tenen molt clar que “cal qüestionar-se l’actual situació de creixement basat en regadius, macrogranges i exportació massiva” i assegura que calen més ajudes per reconvertir el sector a l’agroecologia de proximitat i preservar les reserves d’aigua i els ecosistemes aquàtics, que són font de vida.
Segons Arnau Montserrat hi ha inèrcies, lobbies i interessos que han provocat que hi hagi una obligació a fer créixer la producció com sigui, i a entrar en les lògiques perverses de l’economia de gran escala orientada a l’exportació i no de produir pensant en la proximitat i el consum local com aconsellaria la raó ecològica. I explica “Amb els costos cada cop més alts i el marge de benefici més baix, l’únic remei és l’economia d’escala. Això està provocant una concentració de terres en poques mans sotmeses a grans interessos privats. És especialment clar en sectors tradicionalment exportadors, com la fruita, el porc o la vinya i l’oliva. On hi ha més irregularitats és en aquest sector, irregularitats laborals, agroecològiques o ecològiques i també en la cadena de preus. I tot aquest xiringuito, bàsicament és un entramat que s’autodefensa”.
L’economia social i solidària: una alternativa per un ús just i racional de l’aigua
Les entitats de l’’economia social i solidària (ESS) són conscients que l’aigua és un recurs finit i fonamental pel bon funcionament dels ecosistemes naturals. Per això, ja fa anys, que els projectes basats en l’ESS estan preocupats en la seva gestió curosa, reutilitzant-la, netejant-la i fent un bon ús. Però asseguren falta més conscienciació i que més persones se sumin a aquest model de producció.
L’expert agroecològic, Arnau Montserrat, té clar que, per una banda, cal una transformació de l’organització del camp, de les formes de cultiu i també de les cadenes de subministrament, però també un canvi en les dietes alimentàries (menjar el doble de llegums, disminuir la meitat del sucre i la carn) ens permetria, no només deixar de ser responsables de les emissions, sinó que a més, eliminariem fertilitzants químics, pesticides, herbicides, etc. Això es podria substituir per tècniques d’agricultura ecològica que capturarien i emmagatzemarien el carboni i regenerativa que permeten un estalvi important d’aigua. L’agricultura i la ramaderia deixarien de formar part del problema i passaríem a ser part de la solució.
El disseny del paisatge des del mosaic agroforestal tradicional és fonamental, segons Montserrat, “cal apostar per sistemes agroalimentaris amb base territorial, de proximitat i relocalització”. Un exemple és la silvopastura, la pràctica de combinar forestació i pasturatge d'animals domesticats d'una manera mútuament beneficiosa, “al tenir un sòl més ric amb una micro biologia i amb una casa biològica del sol molt més present i viva, facilita la retenció tant de carboni com d’aigua i es redueix la necessitat de rec”.
Hi ha alternatives, cal voluntat per dur-les a terme
“El millor lloc per guardar l’aigua és als nostres sòls” diu Sergi Caballero. Els sòls no tenen la capacitat de retenir l’aigua per culpa de l’agricultura industrialitzada que no aporta matèria orgànica als camps i, per això, tendeixen a la desertització.
Per ajudar a aquesta regeneració, cal introduir animals amb pastures regeneratives que són pasturatges rotacionals (capten carboni) i també amb la utilització de cobertes vegetals. Aquestes dues grans permeten que quan plogui l’aigua es quedi a la terra, augmentant un 1% la matèria orgànica. “Això vol dir que una hectàrea pot retenir 160.000 litres d’aigua, és una gran diferència”, afirma Caballero.
Els projectes d’economia social i solidària demanen més suport públic als petits agricultors, cooperatives i als projectes eco-socials al món rural. Per Arnau Montserrat cal no només per altres raons, sinó en un sentit estretament lligat a la sequera “està demostrat que les finques més petites fan una millor utilització dels recursos i fan una gestió més de talls, especialment si són finques que no són de monoconreu sinó que hi ha diversitat”.
Sergi Caballero, és un dels socis fundadors de Mas les Vinyes, un projecte de vida comunitària en una granja-escola de 25 hectàrees situada al municipi de Sant Martí d’Albars, al Lluçanès. El projecte basa el seu model amb criteris de permacultura i agricultura regenerativa. Gràcies a tècniques més justes amb el medi ambient, aconsegueixen una millor gestió dels recursos hídrics.
L’aigua com un bé comú que s’ha de cuidar i respectar
“És el moment d’entendre que l’aigua és un bé comú, associada a lògiques de governança comunes, comunitàries, democràtiques i col·lectives” afirma Edurne Bagué. I assegura que cal una responsabilitat col·lectiva “no podem deixar-ho en mans ni d’empreses, ni de governants, ni de maneres que són “zero democràtiques”. En aquest sentit, Sergi Caballero creu que cal més pedagogia per fer entendre que “l’aigua és la base de la vida i com a tal hauríem de donar-li el lloc i respecte que es mereix. Avui en dia estem donant aquest respecte al capital, i a una economia que posem per damunt de la preservació de la vida”.
Per això, Arnau Montserrat posa de manifest com s’està treballant des de l’economia social i solidària per la sensibilització i la denúncia, però assegura cal treballar contra les fakenews sobre que una alternativa agroecològica no seria productiva i ens moriríem tots de gana. “És important fer polítiques valentes que posin al centre les bones pràctiques”. Com per exemple, el contracte agrari, una fórmula publico-comunitària molt interessant, encara molt testimonial, que es fa a Menorca, Collserola, que recolza les bones pràctiques i premia d’alguna manera que facis bé les coses, en un sentit ecològic”.
Sergi Caballero reflexiona i te clar que és crucial articular un moviment amb força “els 10 anys vinents seran absolutament claus si volem ser una alternativa al capitalisme i si volem realment posicionar-nos com a una manera vàlida de generar aliments sans, de generar relacions sanes, una societat estructurada amb capacitat de lluita, això ens hi va els pròxims 10 anys, no crec que tinguem massa més temps, la situació és molt estressant i molt greu”.
La clau és i serà deixar de posar el capital i les seves lògiques al centre i fer polítiques per a les persones i la vida, per poder, en el cas de futures sequeres, minimitzar danys i aconseguir transformar la societat cap a un model més ecològic, just i solidari.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari