La llei estatal pel dret a l'habitatge es queda curta?

Neus Altisent i Silva

El Congrés ha aprovat, aquest mes d’abril, la llei d'habitatge amb els vots del PSOE, Unides Podem, ERC i EH Bildu. La norma ha obtingut 176 vots a favor, 167 en contra i una abstenció. El Partit Popular, Vox, Ciutadans, Junts, PDeCAT, la CUP i el PNB hi han votat en contra. 

Són moltes les veus que s’han alçat per qualificar la llei d’insuficient. Com la valoren les entitats i cooperatives de l’economia social i solidària? Quines alternatives hi ha en el sector de l’habitatge que no siguin la compra o el lloguer?

La llei estatal pel dret a l’habitatge aprovada introdueix una limitació de les pujades interanuals dels contractes de lloguer en vigor, permet a les autonomies declarar zones anomenades “de mercat tens” perquè pugui contenir el preu dels nous contractes tant de petits com de grans propietaris i obre la porta a considerar gran tenidor a qui tingui més de cinc habitatges en una mateixa zona i no deu, com fins ara.

Però, en essència, què determina la llei exactament? La llei 12/2023, de 24 de maig, pel dret a un habitatge digne assegura que “tots els ciutadans tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat, ja sigui en règim de propietat, d’arrendament, de cessió d’ús o qualsevol altre règim legal de tinença”. Es tracta, d’”una de les lleis més avançades d’Europa”, segons la diputada del Parlament de Catalunya i secretària d’Habitatge del Partit dels Socialistes de Catalunya, Eva Candela. “Aquesta llei desenvolupa el dret constitucional a un habitatge digne i consolida aquest dret com el cinquè pilar de l’Estat del Benestar”, assegura. 

Per la seva banda, Esquerra Republicana, en declaracions a Jornal.cat, defensa el seu vot a favor de la llei estatal, tot i la invasió competencial davant la llei catalana, declarada nul·la pel Tribunal Constitucional, i la inexistència d'instruments suficients per garantir el dret a l'habitatge per part de la Generalitat. Defensen que “es tractava d'un pacte per guanyar eines en un moment d'extrema necessitat. Malgrat que la llei resultant és millorable, es va fer imprescindible negociar-la, modificar-la, fer-la avançar el màxim possible davant el PSOE i aprovar-la per gaudir d'unes mínimes garantistes”. 

En aquest sentit, la llei fa esment del que recull la Constitució Espanyola, en l’article 47, que “imposa als poders públics el deure de promoure les condicions necessàries que garantitzin la igualtat en el drets i el compliment dels deures constitucionals a tots els ciutadans i establir les normes pertinents per fer efectiu aquest dret”.

Per aquest motiu, diverses entitats de l’economia social i solidària (ESS) veuen que aquesta llei es queda curta. Per a la Fundació La Dinamo que promou la consolidació del model d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús al territori,  “aquesta norma deixa pas a que es continuï tractant l'habitatge com un bé d'inversió perdent l'oportunitat d'aturar la vulneració sistemàtica del dret a l'habitatge a l'Estat espanyol”,  assegura Glòria Rubio, coordinadora d’activitat de la Fundació. En la mateixa línia van els arguments de l'arquitecte de la cooperativa d’arquitectura Arqbag, Adrià Vilajoana, que afirma que el parc públic d’habitatge de Catalunya i de l’Estat és irrisori i insta a posar més èmfasi en l'habitatge cooperatiu en cessió d'ús ja que “té una dimensió que interpel·la directament a l'estructura de la propietat, que és col·lectiva, i alhora a la dimensió comunitària de la convivència”.

Per a les entitats que gestionen l’habitatge social com la Fundació Habitat3 “és necessari la modificació de la Llei de l’Impost sobre el Valor Afegit” perquè les operacions de caràcter social tinguin un tipus superreduït del 4%, com les de la promoció pública, i alerta de la definició que fa la llei sobre els grans tenidors d’habitatge ja que “no fa distinció entre els que operen en el mercat privat amb ànim de lucre i les fundacions i altres operadors socials o públics”. El director general d’Estratègia d’Habitat3, Xavier Mauri, afegeix “és important que els habitatges protegits tinguin una durada indefinida i orientar els recursos de la política d’habitatge a la generació d’un parc estable d’habitatge social de lloguer, que permeti l’accés a una llar digna als joves, a les persones amb pocs recursos i a les que es troben en situació de vulnerabilitat”.

En aquest context, cal revisar les xifres de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (O-HB). Segons les dades de l’any 2020, els ingressos de la població de la ciutat han experimentat una caiguda del 14%, respecte a l’any anterior. Els preus mitjans de l’habitatge, en canvi, segueixen augmentant en els d’obra nova (5,9%), romanen pràcticament iguals en el cas dels de segona mà (increment del 0,2%) i disminueixen de manera lleu en els immobles de lloguer (1,4%).

Pel que fa al comportament a tot el territori de Catalunya, les dades mostren variacions molt similars als de la capital, excepte en el cas dels preus mitjans de lloguer. Concretament, la Renda Familiar Disponible Bruta pateix una davallada del 13,8%, els preus mitjans dels immobles de compravenda d’obra nova s’incrementen un 7,9% i els dels habitatges de segona mà i lloguer presenten un estancament (variacions positives d’entre el 0% i el 0,1%).

En l’estudi que té en compte la situació que viu la capital catalana, l’entorn metropolità i la resta de la demarcació; en les dues darreres dècades els preus mitjans dels habitatges, tant de compravenda com de lloguer, han crescut aproximadament més del doble que els ingressos, tant a la ciutat de Barcelona com a la resta del territori.

En el cas dels desnonaments, segons les xifres recollides en l’últim informe del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), la xifra total ha estat de 38.266, l’any 2022. Tot i la moratòria de desnonaments prorrogada fins aquest mes de juliol, Catalunya és el territori que lidera el rànquing.

Aquesta i altres desigualtats han comportat que durant anys, diversos col·lectius en defensa del dret a un habitatge digne, com el Sindicat de Llogateres, surtin al carrer per lluitar contra l’especulació i per defensar una llei que ofereixi una alternativa als desnonaments, garantitzi lloguers assequibles i aposti per la protecció de les persones sense sostre, enlloc de deixar-se imposar per les pressions dels fons d’inversió i les patronals immobiliàries, com asseguren, passa actualment. 

Concretament, el sindicat afirma a través d’un comunicat que la nova llei no atura els desnonaments, només allarga els processos judicials i no garantiza una alternativa habitacional per a les persones amb situació de vulnerabilitat que són víctimes d’aquesta pràctica. Per això, reclama a l’administració la obligació dels tenidors a oferir lloguer social. 

En aquest sentit, diversos conceptes essencials, com ara el Lloguer Social Obligatori, les condicions de traspàs de tots els immobles de la SAREB per la seva posada a disposició de la ciutadania o el reconeixement del dret a un habitatge digne i adequat com a dret subjectiu -amb el conseqüent traspàs econòmic a les administracions competents- van quedar fora de la llei, segons ERC.

Per la seva banda, Eva Candela del PSC treu pit que “aquesta llei dona impuls a l’habitatge públic, prohibint la seva venda a fons d’inversió, augmentant els percentatges de reserves de sòl per a habitatge protegit i de lloguer assequible”.

En aquesta línia, Mauri valora positivament que “la Llei reconegui la importància del Tercer Sector en l’aplicació de les polítiques d’habitatge i en la gestió de parcs d’habitatge de lloguer social”. A banda, la fundació Hàbitat3 com a gestora d’habitatge social creu és una bona notícia que “es faci esment explícit a la necessitat de col·laboració entre l’administració pública i les entitats del tercer sector i que reculli les especials problemàtiques d’aquest tipus d’organitzacions”.

En canvi, segons les dades de l’O-HB, el 51% dels propietaris amb habitatges que posen per llogar en tenen tres, i el 36% en tenen deu. Per tal que aquest recurs deixi de ser un afer especulatiu per treure’n un benefici econòmic i prendre aquest dret a la ciutadania, cada cop són més les iniciatives socials i institucionals que treballen per promoure l’accés a un habitatge digne i adequat, assequible i estable. Com és el cas de l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús que promouen cooperatives d’habitatge com Sostre Cívic o la sectorial d’habitatge de la Xarxa d’Economia Solidària (XES). 

Alternatives al model actual d’habitatge

L’habitatge cooperatiu en cessió d’ús es basa en l’organització cooperativa i sense ànim de lucre per proveir d’habitatge a les persones sòcies que la conformen. És a dir, els elements singulars i diferencials del model són la propietat col·lectiva com a aposta per la generació d’un patrimoni comú i irrepartible entre les persones sòcies, així com l’accés a l’habitatge a través d’un dret d’ús.

Aquest model que s’està impulsant des de fa dècades es basa en l’apoderament col·lectiu a través de processos d’autogestió, en la inclusivitat i la generació de noves xarxes de solidaritat i suport mutu; i en la sostenibilitat econòmica, ambiental i social, que posa la vida al centre.  

El novembre de 2022, es va celebrar el I Fòrum de l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, sota el lema “La via cooperativa pel dret a l’habitatge” i impulsat per la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya i la xarxa estatal REAS – Red de Redes. El fòrum va ser un moment de reconeixement i compromís amb el model d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús per part de l’Ajuntament de Barcelona en aquest cas, la ciutat on es desenvolupava l’acte, com de la Generalitat de Catalunya i del Ministeri de l’Estat espanyol. Allà, es va aprofitar per signar la Declaració de Barcelona en la que es reclamava una col·laboració pública-cooperativa per tirar endavant el model, entre d’altres peticions. 

En aquest sentit, la llei estatal aprobada aquest any, reconeix el règim de cessió d’ús com a forma d’accés a l’habitatge, tot i que en la legislació catalana aquesta opció es contempla, des de 2007. Malgrat aquest avenç, no inclou la modalitat específicament per a les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús que faria reconèixer la seva existència i posaria en valor el seu interès públic.  

De fet, segons Adrià Vilajoana d’Arqbag, “l'objectiu d’aquest model és desmercantilitzar l'habitatge, i alhora crear una estratègia d'incrementar a mig-llarg termini el parc públic d'habitatges”. Per a Vilajoana és necessari “pensar l’habitatge en clau de salut pública i no tant des de la perspectiva econòmica-mercantil, incloure els agents socials, la societat civil i les entitats de l’'ESS per tal enriquir les aproximacions i dotar-les de diversitat i pluralitat, a més de reforçar la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) prioritzant els drets de les persones llogateres amb contractes de lloguer indefinits, potenciar la propietat col·lectiva enlloc de la divisió horitzontal”.

Tanmateix, algunes organitzacions com la Dinamo valoren positivament que la llei inclogui l'objectiu d’incorporar les entitats de caràcter social i assistencial en l'àmbit de l'habitatge. Malgrat que “caldrà veure si la intencionalitat posada en aquests articles es tradueix a la pràctica”, assegura Glòria Rubio.

Justament una de les qüestions que l'economia social ha reivindicat des de fa temps és la necessitat d'adaptar els concursos i la llei de contractació pública al context actual i als valors amb les que treballa. Per això, Rubio assegura que “no té sentit que les entitats de l'economia social competeixin en igualtat de condicions amb les empreses privades convencionals si a les licitacions no es tenen en compte determinats elements de justícia social”.

Actualment, a juliol de 2023, el departament de Territori de la Generalitat de Catalunya està aplicant polítiques per desenvolupar tots els instruments de la llei estatal i el govern català ha anunciat la seva intenció de complementar alguns dels aspectes que van quedar fora del text estatal com ara els lloguers de temporada. Tanmateix, segons ERC “caldrà seguir treballant per garantir l'habitatge com a dret fonamental i no com a bé de mercat”. I, sentencia, “fer possible que les entitats de caràcter social i assistencial en l'àmbit de l'habitatge prenguin un rol central en aquesta garantia de drets i en aquesta nova concepció no mercantilista de l'habitatge”. Per la seva banda, Eva Candela del PSC creu que la llei “marca les bases per tal que les comunitats autònomes tinguin eines” tant per contenir els preus de lloguer en zones de mercat tensionat com perquè els ens locals puguin gravar els impostos d’aquells habitatges que no estan complint amb la seva funció social. 

En definitiva, la llei pel dret a l’habitatge neix amb la voluntat de donar cabuda a un dret reconegut en nombrosos tractats internacionals, constitucions i legislacions i a solventar problemàtiques i desigualtats socials. Malgrat això, és una norma plena de llums i ombres que continua deixant pas a l’ús especulatiu de l’habitatge i perd l’oportunitat de fomentar altres opcions sense ànim de lucre.