Esport i cooperativisme: hi ha valors compartits?

Damià Torruella Duran

L’esport tradicionalment s’ha erigit com a garant de valors com la igualtat, l’esforç, la responsabilitat, el respecte, la diversió i la integració. Uns valors que, en els darrers temps, han quedat força desdibuixats en alguns sectors esportius. En parlem amb Raül Romeva, Carles Viñas i Ariadna Galiana a través de les entitats i projectes que més els promouen.

“El cooperativisme implica el fet d'organitzar-nos per assolir els nostres objectius en funció de les nostres capacitats, i l’esport és una eina perfecta per assolir-ho”. Això afirma Raül Romeva, que ha dut a terme una tesi doctoral sobre l’esport als centres penitenciaris i que, actualment, imparteix l’assignatura ‘esport i desenvolupament’, al grau en Gestió Esportiva de la Universitat Ramon Llull, on es tracta l’esport com a eina de desenvolupament humà i per a la construcció de la pau. Segons Romeva, l’esport és una eina que comparteix certes característiques amb el cooperativisme, ja que “l'activitat física pot ser individual o no, però sempre és cooperativa. L'esport no deixa de ser un element de generació de comunitats”, comenta Romeva en l’entrevista a Jornal.cat.

En general l’esport ha patit una certa mercantilització per part del sistema que “ha contaminat l'essència de l'esport, fent perdre de vista què significa realment”, comenta Romeva. En una línia semblant en parlem amb Carles Viñas, que centrant-se en el món del futbol afirma que “als anys noranta es produeix un canvi, donat que les elits econòmiques entenen que el futbol ha deixat de ser l’esport de les classes populars per esdevenir un nínxol potencial de negoci”. És a dir, el futbol d’elit passa de pertànyer a les classes populars per passar a les mans dels més poderosos, produint-se una pèrdua de valors que va lligada a entendre l’esport com un negoci. Això ha anat en augment fins avui en dia, on la majoria dels clubs han perdut la seva identitat per passar a mans de grans empresaris que, bàsicament, poden fer i desfer sense tenir en compte els aficionats.

Aquest canvi de valors sembla que també ha arribat a l’esport formatiu. Ariadna Galiana, de Futbol Caserna, afirma que “el futbol infantil està fet per crear màquines de fer diners, però no es fomenta que els nens ho facin per fer exercici o simplement per passar-ho bé”. El pensament de Galiana és compartit amb moltes persones presents a l’esport de base, que veuen com s’ha anat transformant cada cop més en una competició on els responsables dels equips fomenten guanyar com sigui per sobre de l’aprenentatge. L’exfutbolista professional Oleguer Presas n’ha parlat en alguna ocasió, presentant-se a si mateix com a formador en comptes de com a entrenador per remarcar que l’important és formar els infants.

D’aquesta forma, veiem que tot i haver-hi elements comuns entre esport i cooperativisme, les transformacions produïdes pel sistema han anat allunyant cada cop més aquests dos conceptes. Però, hi ha iniciatives en el món de l’esport que realment estiguin lligades als valors cooperativistes?

Iniciatives populars

Tot i que no sigui el més habitual, entre les iniciatives populars sí que hi trobem diversos casos que comparteixen gran part dels seus valors amb el cooperativisme. Aquest és el cas de Futbol Caserna, una iniciativa popular que va sorgir a finals de 2017 i que des de fa anys compta amb la participació activa d’Oleguer Presas.

Aquest projecte va néixer a partir de l’ocupació de la Caserna de la Guàrdia Civil de Sabadell, per part del col·lectiu ‘Volem la Caserna’, amb l’objectiu de donar-li un ús aquest edifici que havia estat desocupat durant molts anys. A partir d’aquí, diverses famílies van començar a fer servir aquest espai per realitzar-hi diverses activitats i una d’elles va ser el futbol perquè la mainada es pogués entretenir. En un principi eren només unes cinc famílies, però el projecte va començar a guanyar renom i reconeixement quan Oleguer Presas va començar a formar-ne part. Va decidir acceptar la proposta per continuar vinculat al món del futbol, però allunyat-se del futbol professional, del qual va acabar molt saturat en acabar la seva carrera, com ha comentat en anteriors entrevistes.

Amb la presència de Presas, Futbol Caserna va començar a créixer exponencialment i van passar de ser “quatre o cinc famílies al fet que de cop i volta la caserna estigués plena de gent”, com comenta Ariadna Galiana, una de les fundadores del projecte i membre de la comissió de comunicació.

Sobre el projecte, Galiana explica les seves peculiaritats i com s’allunya d’altres iniciatives esportives, a partir de l’experiència que ha tingut amb els seus fills. Es mostra crítica amb la responsabilitat que se’ls exigeix als infants, pràcticament obligant-los a haver d’assistir cada cap de setmana als partits. A més, comenta de forma afligida que “en un partit de futbol base hi sents insults masclistes i homòfobs. Això és el que no ens agrada del futbol”. Precisament aquest tipus d’actituds és contra el que lluita Futbol Caserna.

Per fer-ho, des de l’organització es fixen diversos objectius, com “evitar els estereotips de gènere, cuidar a les persones que arribin de fora i aplicar una perspectiva antiracista”. A més, les formadores fomenten el joc just, que tothom jugui i s’ho passi bé, no focalitzar-ho en el resultat, la visió col·lectiva i el diàleg a l’hora de gestionar conflictes.

Des del projecte intenten “fer el màxim de col·laboracions possibles”, com afirma Galiana, per tal de traduir els seus objectius, reforçar les actituds de les formadores i poder seguir aprenent i millorant com a projecte. Una d’elles va ser la cooperació amb Ca l’Enredus, un espai d’acompanyament integral a les persones del col·lectiu LGTBIQ+ i al seu entorn, amb el qual van crear conjuntament un cartell “per deixar clar que tothom serà benvingut i es tindran en compte les seves necessitats perquè les famílies se sentin ben acollides”, comenta Galiana.

D’altra banda, una de les iniciatives més conegudes de Futbol Caserna és l’equip sènior, que té la particularitat d’estar format exclusivament per persones que no disposin d’un permís de residència o de treball i que, per tant, no poden practicar futbol de forma federada. La iniciativa va sorgir arran de l’equip de dinamitzadores cíviques de l’Ajuntament de Sabadell, que, com comenta Galiana, va decidir contactar amb Futbol Caserna per donar resposta al desig de jugar a futbol per part d’aquest jovent. Des de l’organització es busca que els participants, més enllà del desenvolupament físic, puguin adquirir un major grau d’autonomia, responsabilitat i crear una “xarxa de suport alternatiu de gent que no sigui del mateix cercle”, afirma Galiana. Actualment, participen en una lliga promoguda per l’Associació de Futbol Popular de Sabadell, on la resta d’equips ha decidit assumir el seu cost, tenint en compte la seva situació econòmica.

Altrament, també trobem altres casos al territori català d’esport amb valors, com ens va comentar Raül Romeva en la seva entrevista a Jornal.cat. Romeva ens parla de dos projectes que van de la mà al barri de La Mina, a Sant Adrià de Besòs: el club de lluita i el gimnàs, impulsat pel medallista olímpic Gervasio Deferr. Ambdós projectes busquen donar solució als diferents conflictes que es generen i que afecten el jovent, com l’absentisme escolar. A través de l’esport intenten crear una via de distracció perquè puguin allunyar-se dels seus problemes i ajudar-los a transmetre uns valors que puguin acabar aplicant en el seu dia a dia. Romeva, arran de la visita que hi va fer, diu que “allà s’obliden de la vida que tenen fora” i remarca la importància de l’esport com “un dels millors llenguatges absolutament inclusius i transversals”.

Casos a l’elit

Com hem vist, al territori català hi ha diverses iniciatives que promouen activament l’esport amb valors i que, per tant, estan alineats amb el cooperativisme i els principis de l’economia social, com la solidaritat, l’equitat i la vocació social.

D’altra banda, però, en el cas de l’esport d’elit és molt més difícil trobar-hi iniciatives que comparteixin aquest tipus de valors. De fet, a Catalunya costa trobar algun club d’elit que realment s’hi apropi. A Europa, però, sí que hi ha alguna excepció. Aquest és el cas del Sankt Pauli, un club esportiu alemany, de la ciutat d’Hamburg, amb una secció de futbol coneguda arreu del món pel seu activisme social. El Sankt Pauli és “un equip simpàtic, aquell etern perdedor que cau bé i a qui molts compadeixen. El club petit que mai ha guanyat cap títol, però que té alguna cosa especial que atrau”. Així en parla Carles Viñas al seu llibre Sankt Pauli: un altre futbol és possible.

El Sankt Pauli porta molts anys a l’elit del futbol alemany, majoritàriament a segona divisió, i com ens comenta Viñas, “és l’exemple perfecte de com compaginar el futbol d’elit amb ser un club amb valors”. Aquests valors es tradueixen en campanyes solidàries i accions en favor dels refugiats, com va ser el cas del FC Lampedusa. Aquesta va ser una iniciativa promoguda pels aficionats del club alemany, que en veure la situació precària d’un grup de persones migrades provinents de Líbia, a causa de la Primavera Àrab, van decidir organitzar-se per ajudar-los. L’afició va decidir fundar el Lampedusa FC, un equip integrat exclusivament per persones migrades, entrenat per cinc jugadores del Sankt Pauli i que més tard va passar a formar part del club com a secció oficial.

En aquestes campanyes hi juga un paper clau l’AFM (sigles en referència al departament de socis actius), que també ha dut a terme campanyes en favor del col·lectiu LGTBIQ+, com l’Aktionsbündis gegen Homophobie und Sexismus (Acció contra l’homofòbia i el sexisme), un tema central al club. Aquesta és realment l’essència del Sankt Pauli: la seva massa social. El club és conegut arreu del món per les accions reivindicatives dels seus aficionats i pels valors que promouen, no pels seus resultats esportius. De fet, com comenta Viñas, hem de tenir en compte que “l’objectiu no és guanyar. És competir i sobretot ser l’orgull del barri: si guanyen ho celebren i si perden també. L’important és no perdre l’essència, la identitat del club”.

El model associatiu alemany 50+1 fixa que com a mínim el 51% dels clubs estigui en mans dels socis “això atorga un empoderament a l’afició, que en el cas del Sankt Pauli es converteix en la voluntat d’incidir en el dia a dia i decidir el màxim de coses possibles, perquè els aficionats sentin el seu club com a propi”, comenta Viñas. L’historiador també afirma que hi ha hagut algun projecte macroeconòmic amb intenció de comprar el club, a causa del fenomen mundial que ha esdevingut i la possible font d’ingressos que això suposa, però els aficionats han aconseguit tirar-lo enrere. Això no deixa de ser part d’un “dels grans reptes del club, lluitar constantment per assegurar l’equilibri entre el mite i els dictats del futbol (comercial) modern”, com escriu Viñas al llibre, per tal de seguir mantenint els valors compartits que el fan únic al món, tot i els esforços dels inversos per convertir-lo en una màquina de generar diners.

L’exemple del Sankt Pauli, però, és un cas entre un milió al futbol d’elit, on la immensa majoria dels clubs han apostat per prioritzar el negoci i els diners, en molts casos deixant enrere la seva identitat i els seus orígens. El cas d‘Alemanya, on la identitat dels clubs està protegida, és pràcticament antagònic a l’Estat espanyol. La Llei de l’Esport de 1990 va suposar que pràcticament la totalitat dels equips professionals haguessin de passar a ser societats anònimes esportives, de forma que avui en dia només quatre dels 42 equips del futbol professional espanyol estan en mans dels seus aficionats. La resta corren el risc de ser controlats per un gran propietari que faci i desfaci al seu gust, sense tenir en compte la voluntat de les aficions.

D’aquesta forma, podem veure que la relació entre els valors del cooperativisme i l’esport no passa pel seu millor moment, però els diferents exemples ens mostren que no tot està perdut. Casos com Futbol Caserna, el club de lluita i el gimnàs de La Mina, juntament amb moltes altres iniciatives populars, apunten que l’esport pot seguir sent una eina d’inclusió social que lluiti contra tota mena de discriminació i que posi les persones al centre.

I casos com el Sankt Pauli demostren que és viable dins l’elit. De fet, aquest club tant especial mostra com els valors et poden arribar a fer únic per sobre dels teus èxits esportius. Una entitat esportiva pot ser coneguda per la lluita contra el racisme, contra l’homofòbia i contra el masclisme; per fer campanyes solidàries; per ajudar els refugiats; i, sobretot, per no perdre allò que la fa única: els seus valors.