Valors com la democràcia interna o la igualtat de gènere s’assumeixen avui en dia com a part essencial de la filosofia del cooperativisme. Com van ser els orígens del moviment en aquest aspecte? Per què s’assumeix el principi d’una persona, un vot? I quines diferències hi ha entre el cooperativisme urbà i l’agrari? Analitzem l’evolució històrica del moviment des del punt de vista dels valors que en guien l’essència.
Aquest 2024 es commemoren 125 anys del cooperativisme català: amb el lema ‘Persones. Planeta. Propòsit’, CoopCat (la Confederació de Cooperatives de Catalunya) lliga la lluita històrica del cooperativisme amb la lluita i reivindicacions actuals; amb un congrés celebrat el mes de juliol i un acte central celebrat el 26 d’octubre. La data que prenen de referència és el 1899, amb la constitució de la Cambra Regional de Cooperatives Catalanobalears, que va ser l’embrió de la Confederació de Cooperatives de Catalunya.
Cooperació, autonomia, cohesió, participació, feminisme i vinculació al territori són els valors que CoopCat publica al seu web com a essencials en el moviment. Cada cooperativa i projecte els agafa com a propis en graus variables i n’afegeix. Per exemple, la defensa del planeta i la transició ecosocial prenen més protagonisme en algunes de les iniciatives i en d’altres, la igualtat és l’eix fonamental. Tant en la campanya feta en motiu de l’efemèride dels 125 anys com en el congrés del juliol, aquests sis valors es relacionen també amb la manera com el cooperativisme pot contrarestar els discursos individualistes de l’actualitat.
Sempre ha estat així? El cooperativisme i l’economia social i solidària ha tingut uns valors intrínsecs des de l’orígen o ho ha anat construint? A vegades plana una idea en l’àmbit sobre si aquests valors han sorgit en les últimes dècades i si, per tant, el cooperativisme històric no segueix exactament aquests valors. Analitzem l’evolució de la filosofia del cooperativisme prenent com a referència la democràcia interna i el feminisme: en parlem amb historiadors i experts en cooperativisme del present i del passat per saber com és el sorgiment de les cooperatives i com han canviat els valors que el mouen al llarg de la història.
L’economia popular com a llavor
Una persona, un vot. La democràcia interna és una de les bases del cooperativisme: “Abans que els obrers poguessin votar els representants dels parlaments, ja podien votar en les cooperatives”. Ivan Miró, sociòleg i un dels principals estudiosos de la història del moviment obrer i de l’economia social i soldiària, remarca que la democràcia interna és precisament en la gènesi del cooperativisme. Els orígens del cooperativisme es troben en l’economia popular; especialment en zones urbanes i industrialitzades, d’acord amb Miró.
Colomer situa en les entitats de suport mutu l’origen de l’economia social i solidària: “acabaven sent cooperatives i sindicats alhora; eren les que feien que sortissin al carrer i reivindiquessin els seus drets”
Però de fet, a Catalunya ja abans d’aquesta influència britànica hi ha un protocooperativisme, que Miró exemplifica en la Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Barcelona, creada el 1840. Era una entitat de “socors mutu”, és a dir, creada amb fons dels obrers, que permetia ajudar als obrer malalts, les vídues i els orfes a canvi d’una quota reduïda. “La primera vegada que s’introdueix aquí la paraula cooperativa és el 1862, en una revista de l’Empordà dels republicans federals”, explica Miró. La paraula “cooperativa” la introdueix a Catalunya Joan Tubau, un republicà federal que s’havia hagut d’exiliar a Anglaterra, on entra en contacte amb la Rochdale Society of Equitable Pioneers. Fundada el 1844, aquesta societat es considera la base del moviment cooperatiu modern.
Margarida Colomer, historiadora especialitzada en història del moviment obrer i cooperativisme, sobretot femení; considera que en l’arrel del cooperativisme hi ha el conflicte obrer. “Quan una persona es quedava sense feina per fer vaga o perquè la feien fora, es creaven unes caixes de resistència organitzades sobre la marxa. A la pràctica, acabaven sent cooperatives i sindicats alhora; eren les que feien que sortissin al carrer i reivindiquessin els seus drets”, apunta. Per tant, els inicis es troben indubtablement en el suport mutu del moviment obrer.
A mesura que va avançant el moviment, explica Colomer, es va regularitzant la democràcia directa i una organització assambleària. “Primer són cooperatives petites, després molts nuclis s’aniran federant amb representants de les diferents cooperatives”. Un exemple és la Cooperativa de consum La Flor de Maig, a Barcelona amb 1.560 socis i un volum de vendes anual de 2.731.000 pessetes. Amb això es va conformant un “esquelet democràtic”, que primer estructura les cooperatives a escala local, després comarcal o regional. És així com acaba apareixent una estructura com la Cambra Regional de Cooperatives Catalanobalears de la qual ara se celebra el naixement. Per tant, la intercooperació, un dels mecanismes clau de l’economia social i solidària d’avui en dia, també es troba ja en els orígens del moviment.
Una altra branca del cooperativisme és l’agrari. Aquest apareix a principis del segle XX, i per tant una mica després del de consum i de la resta de formes de cooperativisme urbà, que havien sorgit a mitjans del segle XIX. La difusió, doncs, és des del món urbà cap al món rural. L’any 1906 tenen una llei pròpia, la Llei de Sindicatos Agrícolas. Francisco José Medina-Albaladejo, investigador del departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de València, explica que en aquest l’Església hi pren de seguida un paper important: “tenen un caràcter més conservador que les urbanes”.
Una de les funcions del cooperativisme agrari esdevé l’harmonització i el d’evitar conflictes laborals, ideològics i polítics en el món rural. No obstant, en algunes zones, sobretot de Catalunya, també hi ha un cooperativisme agrari molt polititzat per moviments com els rabassaires. Si a la ciutat, per al cooperativisme català de treball i consum, les ideologies dominants són republicanes federals, socialistes i en alguns casos llibertàries, al camp també hi ha alguna influència catòlica, apunta Miró. Alhora, també predominen els republicans i els llibertaris en alguns casos que se sumen als rabassaires. En aquesta arrel, un dels objectius de crear les cooperatives és el d’eliminar intermediaris.
On són les dones?
Veient les fotografies del Primer Congrés Nacional de Cooperatives i dels Rochdale Pioneers, crida l’atenció que no hi ha ni una sola dona. Colomer argumenta que en els orígens del cooperativisme tenen un impediment fonamental: “Per ser cooperatiu, has d’aportar a la cooperativa una quantitat de diners, que s’han de quedar a la cooperativa durant un temps determinat. En cas que no ho siguis, no podràs votar: el dret de vot ve de ser soci”.
En aquell moment, la dona té un salari inferior al de l’home. No exactament per una bretxa salarial com l’actual sinó “igual que l’aprenent té un salari inferior al del mestre”. Colomer concreta que, per exemple en la cooperativa del Forn del Vidre de Mataró, una de les més importants d’Espanya, les dones cobraven menys perquè la feina que feien no estava tan especialitzada com la dels homes: les dones estaven a l’oficina o bé feien bombetes. I per a fer això no calia saber tractar el vidre, i per tant cobraven menys per estament, no pel seu sexe.
Hi ha un grup de dones que plantegen una crítica feminista al cooperativisme de l’època, denunciant el fet de no poder ser membres de la junta o sòcies si no eren vídues
“La lluita feminista és molt dura”, emfatitza Colomer. Tot i que les cooperatives es donen en contextos d’esquerres i revolucionaris, el feminisme és lluny de ser-hi hegemònic. Però això no vol dir que no n’hi hagi: d’una banda, hi ha un grup de dones que plantegen una crítica feminista al cooperativisme de l’època, denunciant el fet de no poder ser membres de la junta o sòcies si no eren vídues. Dues referents d’aquesta lluita van ser Micaela Chalmeta, “matrarca del cooperativisme català” per a Miró, i Empar Coloma, la seva filla. La neta de Chalmeta va ser Marina Ginestà, protagonista de la icònica foto vestida com a miliciana al terrat de l’Hotel Colón de Barcelona l’any 1936. Pel que fa a la presència femenina en les cooperatives agràries, aquesta és pràcticament nul·la: “El propietari i agricultor era ell”.
Per lluitar contra la desigualtat, les dones cooperativistes creen entitats com la Agrupació Femenina de Propaganda Cooperativista, que coordinava els grups femenins cooperativistes que s’havien format dins de les cooperatives catalanes. Coloma n’era una de les cooperadores, junt amb Àngela Graupera (considerada la primera periodista corresponsal de guerra catalana), Maria Palomera,, Rosa Forment o Dolors Abelló, tal com recull el Museu d’Història de Catalunya, en el marc de l’exposició “Catalunya, terra cooperativa” disponible online.
“El franquisme provoca un genocidi cooperatiu. Dirigents a la presó, mort, estructures prohibides…”, explica Miró
De les cooperatives d’aquella època, Colomer fa un apunt important per diferenciar-les del context actual. “Els sindicats avui en dia estan integrats dins del sistema capitalista, i en les primeres dècades del s.XX hi estaven totalment enfrontats. Amb les cooperatives passa el mateix: no anaven exactament en contra de l’estat perquè no eren de lluita, però treballaven unes condicions de llibertat entre ells per a cobrir totes les necessitats i així no dependre ni de l’Estat ni de l’Església”, explica. En tot cas, des dels orígens del cooperativisme fins a 1939, la democràcia directa n’és un valor fonamental i en canvi, el feminisme és una lluita que busca fer-s’hi un lloc.
I arriba el franquisme
“El franquisme provoca un genocidi cooperatiu”, diu Miró. Després dels anys de la República i el creixement que experimenta el cooperativisme, el triomf del bàndol sublevat durant la Guerra Civil. “Dirigents a la presó, mort, estructures prohibides…”, segueix. La majoria de les cooperatives de consum van ser incautades pel falangisme. Algunes de les entitats sobreviuen, algunes de les de consum seguiran sent espais de trobada però ja molt minoritaris. A més, el nou capitalisme dels anys 60 acaba de rematar les cooperatives de consum dels anys 30.
El caràcter menys contestatari del cooperativisme agrari fa que aquest acabi integrat pel franquisme. “Així com el règim franquista va desarticular i desmantellar pràcticament per complet el cooperativisme urbà, el cooperativisme agrari opten per integrar-lo”, apunta Medina. Segurament, també pel seu caràcter interclassista: s’hi troben tant petits propietaris com jornalers. És cert, no obstant, que es depuren les que eren de caràcter més laic i reformista. No obstant, el franquisme hi troba “una bona forma de controlar el camp”, que els permet tant un control de la producció com control social. És per això que també les incentiva. Per exemple, el sector vitivinícola de Castella-la Manxa és impulsat pel franquisme mitjançant un cooperativisme que té alguns dèficits de funcionament perquè està construït de dalt a baix i no de baix a dalt, que és com està concebut el cooperativisme.
Gran part del cooperativisme agrari actual, apunta, és herència d’aquest, i tot i que s’ha democratitzat, té algunes inèrcies heredades. En les cooperatives agràries es genera el problema d’interessos diversos: en algunes es crea un sistema de vot ponderat que és en funció del producte aportat a l’entitat. Això fa que un gran propietari tingui més poder de decisió que un petit propietari. Medina apunta, no obstant això, que també ha vist casos de cooperatives agràries en què hi ha una persona, un vot.
Tot i això, els últims anys del franquisme apareixen noves cooperatives de consum en àmbits com l’habitatge, com la Cooperativa Obrera de Viviendas del Prat, creada als anys 60. “Algunes segueixen un model de consum i moltes tenen el paraigua de l’Església”, explica Miró. Però la gran renovació ve per la pedagogia: “Apareix el moviment de renovació pedagògica, de defensa del català i que es basa molt en resoldre necessitats que l’escola del franquisme no estava satisfent, com un model en català, laic i coeducatiu”, afegeix. La més coneguda i que encara avui és referent és Abacus, fundada l’any 1968.
Als anys 70, resumeix Miró, apareix la següent fase, que dona resposta a la crisi del capitalisme i la reestructuració industrial amb el naixement d’un nou cooperativisme de treball. Les empreses industrials comencen a tancar les seves seus europees i hi ha una onada de cooperativisme industrial amb vocació d’autogestió obrera.
“L’onada més industrial es manté als anys 80, i els 90 hi ha una nova onada, més relacionada amb l’atenció a les persones i el sector terciari”, segueix Miró. Les cooperatives que perviuen d’aquestes etapes, i també les més recents, tenen valors centrals diversos. El sociòleg ho exemplifica: “Som Energia neix després de la crisi econòmica del 2008 i exemplifica una preocupació ecològica més forta, que també es veu en les cooperatives agroecològiques”.
L’antiracisme, el feminisme i els valors locals i comunitaris també són trets definitoris de gran part de l’economia social i solidària actual. Colomer apunta, de totes maneres, que encara avui en dia hi ha menys dones que homes en el consells rectors de les cooperatives. En tot això, tant ara com en els orígens, l’element transversal és la democràcia econòmica, que és el que dona cohesió al moviment.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari